1927: l’Esportiva pren forma

Costellada fundacional

L’Associació Esportiva va començar a finançar-se amb unes xifres que observat des del punt de vista actual, ens semblen ridícules. Els primers socis que es van afegir a la recent creada “Esportiva” havien de pagar una quota de 0,1 o 0,25pessetes (depenent de si es superaven o no els quinze anys). Aquests primers ingressos van servir per comprar els primers materials, entre els que van destacar les samarretes que lluirien els equips del club.

Els colors del club. En una reunió celebrada el 12 de juny del 1927, i després de moltes discussions, es va decidir que els colors que es defensarien serien el morat i el groc (en punys i coll). A diferència d’altres entitats en que l’origen dels colors és més incert, queda clar que els colors esportivistes van ser triats en una reunió de la junta directiva. Aquesta decisió ha estat la que ha perdurat durant més temps, ja que fins al moment, tot i el canvi de denominació del club per Unió Esportiva Mataró, els seus equips encara vesteixen groc i morat.

Però llavors el bàsquet encara no havia impactat en l’associació, i els mitjans es destinaven a la compra d’alguna pilota, proteccions i aparells per a la pràctica de l’atletisme, com ara un trampolí, un saltador o una perxa; evidentment no hi havia recursos per a més.

Ben aviat la junta va anar prenent forma. Es van nomenar sis delegats encarregats dels diferents esports que es practicaven: dos pel Foot-ball (com s’anomenava llavors), dos per l’atletisme i dos més per a la secció d’excursionisme.

I el darrer dia del mes de juny es va procedir a la lectura als socis del reglament presentat pel director de l’Associació, dels quals van destacar les següents idees i articles:

• Art.1 -> El Patronat de Sant Josep per a obrers té una secció anomenada “Secció Esportiva del Patronat”, quin objecte serà conrear l’afició al sport, cooperar a l’educació física i donar honest esplai als joves i nois del Patronat, a fi d’apartar-los de les perilloses diversions i atraure’ls a la pràctica de la virtut.
• Art.2 -> La quota de soci serà d’1 pesseta al mes. 0′1 pessetes setmanals als menors de 15 anys.
• Art.3 -> La secció, a ser possible, tindrà tota mena d’esports, compatibles amb les finalitats del Patronat (a més del football). De moment seran atletisme i excursionisme.
• Art.4 -> Els jugadors de football “seran aplegats formant teams” governats per un capità i un sub-capità. Aquests seran escollits per la junta escoltant el parer dels jugadors del team. El capità organitzarà els partits d’acord amb la junta.
• Art.5 -> Els jugadors “ocuparan el lloc que se’ls hi assenyali, no pudent deixar el lloc sense permís”. No es podrà discutir ni amb els capitans ni amb l’àrbitre, ni s’admetran discussions sobre les jugades fallades. Qui no compleixi aquest article podrà ser exclòs.
• Art.6 -> Si algú indica que o els capitans o l’àrbitre no s’han portat degudament, en passarà comptes a la junta, que prendrà les resolucions que convingui.
• Art.7 -> Podrà ser exclòs “qui promogui qüestions a la moralitat, als deures pietosos pel Patronat, o no pagui sense justificació les quotes d’un mes”.
• Art.9 -> El president seguirà al director en ordre d’atribucions. En absència d’aquest, convocarà i presidirà les reunions, i firmarà els documents.
• Art.10 -> El tresorer portarà caixa, però no podrà pagar sense permís del president, després d’aprovar-ho la junta.
• Art.11 -> El comptador cobrarà les quotes i les entregarà mensualment al tresorer.
• Art. 14 -> La junta es reunirà setmanalment.
• Art.15 -> De dos en dos seran delegats als diferents esports.
• Art.16 -> Convenient assistència del capità (o sub-capità) a les reunions de la junta, sense dret a vot.
• Art.17 -> Cada any hi haurà una junta general en la que es llegirà la memòria. Els socis actius podran proposar millores i modificacions
• Art.18 -> En cas de dissolució, els diners passaran a formar part de la directiva del Patronat.
• Art.19 -> El capellà director tindrà facultat sobre tota mena de qüestions. Les seves resolucions independents de reclamació i protesta.
• Art.20 -> Els delegats anunciaran per escrit (i estudiaran) les excursions.
• Art.21 -> Aquestes sortides es convindran de manera que no estorbin els actes pietosos del Patronat o el círcol catòlic, sent majorment llavor de l’Agrupació Científico Excursionista del C.C.

És curiós repassar aquest reglament, ple d’objectius i ideals, per a fer-nos una idea del que ha arribat a canviar el món de l’esport i la nostra societat en 75 anys. Llavors es va creure convenient deixar ben clar que els jugadors no podien abandonar la seva posició en el camp “sense permís” però, lògicament per l’amateurisme regnant aleshores, ni es plantejava la possibilitat de pagar als jugadors.

El mateix any es van comprar els primers equipatges pels jugadors i les primeres proteccions (genolleres) pel porter que defensava la porteria, que ja es podia considerar groc i morada. També es van posar en marxa les excursions amb dues sortides a Sant Mateu i el Montnegre, les pioneres de moltes altres que vindrien després.

Una altra decisió que cal destacar d’aquest primer any d’existència del club, és la següent decisió del president: “En cas de lesió d’algun jugador de football, la junta podrà dar-li com a indemnització el que en cada cas concret acordi.” Un acord poc clar, però que dóna un exemple de la consideració que la junta tenia ja pels seus jugadors.

1928: Es celebra el primer any

Tot repassant els arxius de l’entitat, cal destacar de forma anecdòtica altres resolucions de la junta en el segon any d’història. N’hi ha de tant necessàries com va ser comprar un pany i cadena per tancar el camp (compartint costos amb el Laietània), de tant estrambòtiques com desqualificar el jugador que demostrés “informalitat” en dos partits i de tant efectives com fer imprimir un paper per assenyalar les excursions i els partits. Amb aquests i altres acords s’anava acabant de perfilar una associació que ben aviat faria el seu primer any d’història, un fet que evidentment no es quedaria sense celebració…

Un dels primers acords externs que la junta va fer, va ser amb la “germana” Associació Científico Excursionista del Centre Catòlic, amb la qual es va fer un conveni de col·laboració. En una reunió conjunta es va decidir compartir la sala de reunions i les excursions, amb la intenció de que els joves de l’Esportiva, a mesura que el nivell econòmic els ho permetés, ingressessin també a l’Excursionista.

Un altre cas curiós, que reflexa la complexitat de practicar esport a l’època, va ser l’oferiment de Plandolit de buscar una canya per a fer una perxa.

I per fi es va tancar el primer cicle d’un any amb un festival d’aniversari que va tenir els següents ingredients: El matí es va iniciar amb una missa en record de Fèlix Solé, soci fundador mort en el transcurs del primer any de vida de l’entitat. La va seguir un festival esportiu, amb salts de perxa i llargada, salts d’alçada amb trampolí, llançament de disc i pes, i treballs a les paral·leles. Per acabar es va celebrar un partit de football enfront del Martini Rossi.

Una altra celebració que també va ser un èxit va ser la “Festa de la casa”, que va comptar amb diferents actes atlètics.

Anècdotes del segon any d’existència de l’Esportiva:

En els anys vint, tal com queda reflectit en els escrits a la llibreta d’actes, es tractava als esportistes d’”espormens”. Es va decidir donar un curiós premi al soci que fes més excursions, per tal de fer agafar afició. També van voler fer un concurs fotogràfic i es va comprar una càmera per posar a disposició de tots els socis, a la vegada que es comprava un fanalet plegable per poder fer excursions de nit.

La junta també va intentar posar llum al pati, per poder fer esports al vespre (els dimarts, dijous, dissabtes i diumenges). Precisament per a la pràctica de l’atletisme, van acordar fer portar una carreta de “sorra de mar” al pati. I per acabar, una estranya decisió: la junta va decidir que a les proves atlètiques, no hi participés cap guanyador d’una altra prova. No deurien voler formar precisament decatletes…

La Copa Parlophon: 1r gran triomf

El juny de 1930 es va organitzar la “Copa Parlophon”, un torneig que va ser recordat per molts anys, i que es va haver de disputar sense l’Universitary, que no va accedir a participar a causa del final dels estudis de Batxillerat Universitari dels seus components. Això sí, va aparèixer en escena un nou club que donaria molt a parlar, l’Iluro Sport Club. En la seva primera participació en un torneig d’aquestes característiques, la secció del club groc i negre es va plantar a la final que disputaria enfront de l’Esportiva, deixant pel record els primers vestigis de la sana rivalitat que duraria al llarg de tantes dècades. A causa de l’expectació que havia despertat, aquest partit es va celebrar al bell mig del camp de futbol, on es va viure un gran ambient. Segons les cròniques de l’època, l’àrbitre Sr. Medina va ser atropellat i agredit pels jugadors ilurencs, a causa d’haver donat per acabat el partit en el moment en que un jugador de l’Iluro va sortir del camp per encarar-se a un públic que es va mostrar “massa apassionat”. Tot i que el final del partit es va xiular uns minuts abans del temps reglamentari, els periodistes de l’època deixaren constància de que la victòria dels esportivencs havia estat totalment merescuda. El resultat final va ser favorable als joves del Centre Catòlic, per 19-15, que aconseguiren així el primer títol de la seva dilatada història.

En Cuní, en aquell encontre entrenador de l’Esportiva, recorda que la mare d’un dels jugadors de l’Iluro, al finalitzar el partit va saltar al camp i li va estripar la camisa a l’àrbitre: “Va ser la primera camisa d’àrbitre estripada a Espanya”.

Els inicis del Bàsquet

El Bàsquet va néixer de la mà del doctor Naismith, un instructor de la Training School de Springfield. L’any 1891, Naismith va decidir fer alguna cosa per evitar el rebuig que veia que molts dels seus nois li tenien al gimnàs i els seus rutinaris exercicis. Ell havia estat jugador de rugbi, però va haver d’adaptar la base d’aquest esport a les limitacions que tenia un gimnàs. Per això va decidir eliminar el placatge, amb el que els jugadors haurien de córrer amb la pilota i driblar. I davant el problema d’on marcarien els punts, se li va ocórrer posar dues cistelles, una a cada costat del gimnàs: havia nascut el Rugbi de Saló. Anys després, Mr.Mahan va batejar l’esport com a Basket-ball, degut a les dues cistelles que s’utilitzaven.

Els inicis a Mataró

El Pare Millán va arribar a Mataró poc després que ho fes el “seu esport”. Va ser així, ja que el bàsquet ja havia aterrat a la nostra ciutat de la mà del Sr. Bonifacio Martínez Cellalbo, monitor de gimnàstica que havia après l’esport a Toledo i havia començat a donar les primeres lliçons als joves mataronins, que poc a poc se’l van fer seu. Martínez va arribar a la ciutat l’any 1929 designat pel Govern de Madrid, i va començar a donar classes a l’escola Pre-Militar. Aquestes lliçons pràctiques es desenvolupaven al camp de l’Iluro, mentre queEusebi Millán, que havia estat introductor de l’esport a l’Estat Espanyol, va començar a entrenar mesos després a l’Escola Pia Santa Anna. Aquesta escola, de la mà del Pare Millán, va crear un nou equip, l’Universitary Santa Anna (U.S.A.), que va participar en el primer partit d’aquest esport a la ciutat. No va ser fins aquest moment, en que els ciutadans de la ciutat van començar a fer cas a aquest esport, que de seguida va entrar a l’Esportiva.

Tal com recorda Francesc Cuní, ex-president de l’Esportiva, en un resum dels inicis de l’esport a la ciutat, un bon dia va ser animat per un company a anar a veure un escolapi arribat de Cuba que els hi ensenyaria un esport nou. L’escolapi no era altre que el Pare Millán, que els va començar a donar les primeres nocions bàsiques: “El Pare Millán era al bell mig d’un cercle de nois. A les mans tenia una pilota que anava llançant a cadascun i, quan feia un cop de xiulet, l’havien de tirar, intentant de passar-la per un cercle elevat que tenia una xarxa penjant. Millán em va demanar que anés al Cercle Catòlic i que expliqués a Mossèn Plandolit el nou esport que apreníem a Santa Anna. Va dir-me que ell també hi aniria.” Això va engrescar ràpidament els components del Cercle Catòlic, que després de mesurar una esplanada que hi havia al Club de Tennis Mataró, llavors situat al pati del Cercle Catòlic, van decidir demanar als dirigents del club tennístic si podien instal·lar-hi una pista de bàsquet. I així va ser. El Club de Tennis no hi va posar cap problema, i es va instal·lar la que seria la primera pista del nou esport a la ciutat.

Però encara faltava el més important: formar els equips necessaris per a poder posar en pràctica el que estaven aprenent. Els més engrescats des de bon principi van començar a involucrar tota l’Esportiva per a crear del no res dos equips: “Per formar els equips vàrem plantejar-ho a tota la gent de la casa, des de la secció dramàtica fins als components de l’equip de futbol. En Julià i jo (Francesc Cuní) vàrem triar els jugadors, d’acord amb tothom. Comas, Montasell, Berga, Xivillé, Llinés, Cosme, Jané i Ginesta formaren un primer equip, l’Esportiva”. I amb la resta de la gent interessada, van fer un segon equip, que a causa de la impossibilitat de fer dos conjunts amb el mateix nom i amb el consentiment de l’Agrupació Científico Excursionista del Círcol, l’anomenaren Els Científics.

Al llarg d’aquells primers mesos, el grup de jugadors que practicaven l’esport de la cistella al camp del Círcol Catòlic rebien cada vespre i els diumenges al matí, la visita de Millán que els hi ensenyava la tècnica de joc i el reglament, és a dir, els fonaments bàsics per tal de que cada jugador pogués desenvolupar les seves pròpies aptituds.

Per exemplificar l’arribada del bàsquet, res millor que un text de l’època que ho relata perfectament: «Un nou esport vindrà a engrandir els que avui es practiquen a la nostra ciutat, amb més o menys intensitat. Aquest esport només s’ha practicat una vegada a Mataró i sembla que està predestinat a arrelar-se, doncs fins el Club femení d’Esports el practica amb gran èxit a la capital. Aquest esport és el Basquet-Ball, més conegut per baloncesto.

En el camp ilurenc ja es fan entrenaments pràctics des d’unes setmanes, sota una competent direcció de Bonifacio Martínez. Més endavant ja en donarem detalls.»

Ben aviat, veient la bona acollida que el bàsquet rebia entre els que el practicaven, van ser nombrosos els grups de joves i clubs que van decidir formar equips de bàsquet. L’esport va anar creixent de pressa, i el 20 de Gener del 1930, l’Esportiva ja estrenava camp propi al pati del Centre Catòlic. El partit que va inaugurar aquesta pista, la primera de Mataró, va ser precisament contra l’U.S.A., que va demostrar l’efectivitat de les classes d’Eusebi Millán (també conegut aleshores com a senyor Nallim), derrotant l’Esportiva per un clar 8-36.

L’ambient a la ciutat, gràcies al “boom” d’aquest esport, va propiciar noves iniciatives, entre elles el Primer torneig local, que sota la denominació de “Copa Xampany Noya”, va organitzar el club de l’escola Santa Anna. La competició es va estructurar en dos grups de cinc equips, que donen fe de la rapidesa que tenien els joves de la ciutat per formar equips d’un esport que acabava d’arribar. L’Esportiva va quedar segona classificada del grup A, per darrera l’Universitary, que va comptar els seus partits per victòries. Els acompanyaren l’Iris (equip descendent de l’equip B del Pre-Militar, que persistiria per molts anys), la Penya Llevant (equip dels banquers) i els Estètics (dels músics). A l’altre grup, va vèncer l’invicte Premilitar, per davant de Científics del Centre Catòlic, Five Devils, Amateurs i Sportfounders (estudiants de comerç). L’esperada final entre els dos equips vencedors de grup, va acabar amb victòria de l’U.S.A sobre el Pre-Militar, per 22-15.

Dels anys 30 als 60

Dificultats i consolidació (1930-60)

L’Esportiva junt amb tres clubs més de la ciutat (Iluro, Iris i Llevant) es va inscriure la temporada 1930-31 a la Federació Catalana de Basquetbol per tal de disputar la Segona Categoria. Aquestes quatre inscripcions simultànies van fer que Mataró passés a ser la ciutat amb més clubs oficials de l’esport a Catalunya. En la seva primera participació, l’equip esportivista va fer una bona temporada a Segona acabant en segon lloc, cosa que li va donar l’ascens a la màxima categoria d’una època en que encara no es jugava Campionat d’Espanya.

L’any 1931-32 l’Associació Esportiva, juntament amb l’Iluro Sport Club, va jugar a Primera Catalana, gràcies a l’ascens assolit la temporada anterior. Tot i això els joves de l’Esportiva no va tenir gaire sort en la màxima categoria, ja que van quedar en la darrera posició, amb només dos punts. De manera inesperada, però, la Federació va decidir ampliar el grup i no fer-los baixar. En aquesta primera categoria catalana s’hi van mantenir tres temporades més, tenint com a jugador més destacat a Rafael Berga, el qual va rebre un homenatge la temporada 33-34, abans de protagonitzar un dels primers culebrots basquetbolístics de Mataró.

A principis de la temporada 1934-35, l’equip de l’Esportiva va passar a anomenar-se Associació Esportiva del Grup Sant Jordi, de Sant Josep. L’inici de temporada va estar marcat, com hem avançat, pel conflicte entre l’Esportiva i l’Iluro, a causa del fitxatge de Rafael Berga pel club ilurenc. Davant aquest fet, la junta de l’Esportiva encapçalada per Josep Travessa va fer una carta oberta contra la directiva de l’Iluro demostrant la seva inconformitat. Al final, el jugador va tornar al seu club d’origen després d’haver jugat només dos partits amb els groc i negres. I a l’octubre del ‘35, l’Esportiva va guanyar el seu primer títol oficial, en vèncer en la Final de la Federació de Joventuts Cristianes (FJC) al Badalona (34-17) amb el següent equip: Saurí, Pujades, Dòria, Riera; Serra i Mora.

1935-36: L’Esportiva va disputar el Campionat del FJC, amb els següents equips: Santa Madrona, Saba Nova, Camí, Conquesta i Aguilas, però també tenia un equip a Segona Categoria amb el nom de Mataró de l’A.E. Aquest any es van jugar els primers partits nocturns a l’Esportiva, per segona vegada a Mataró, ja que els primers els havia disputat la Penya Oratam. Aprofitant aquest fet, es va jugar un interessant derbi local, que va acabar amb el resultat favorable als ilurencs: Esportiva- Iluro 26-35.

L’Esportiva va fer un bon campionat, classificant-se per la final. Però l’Esportiva havia d’anar el 18 de juliol a jugar la final del Campionat del FJC al Gran Price de Barcelona, contra el Camí. Fins i tot ja s’havien preparat autocars, però malauradament no es va poder jugar a causa de l’inici del conflicte que desembocaria en la Guerra Civil Espanyola.

Començaven uns anys en que la pràctica esportiva disminuiria considerablement, a causa de la falta de jovent i el tens ambient que es vivia a tot l’Estat.

Període de guerra

Juliol del 1936- 39: Amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, l’Esportiva va sofrir un important revés ja que la majoria dels seus jugadors van passar a l’Iluro a causa del tancament del Centre Catòlic i per tant de la pista de joc. Els únics partits que es van disputar durant el conflicte, però, van ser amistosos ja que a diferència d’altres esports es van aturar totes les competicions oficials.

Acabat el conflicte

La guerra civil va deixar moltes seqüeles. La més significativa, el forçós canvi de nom del club que passava a denominar-se oficialment Asociación Deportiva del Centro Católico. Però tot i els problemes l’esperit dels jugadors esportivistes va continuar ben viu, tot i que la falta d’efectius va provocar una fusió, tancada oficialment el 14 d’octubre del 39, amb el màxim rival: l’Iluro SC, ara ja sota el nom de CD Mataró. Tot i això, abans d’aquesta fusió, l’Esportiva va arribar a jugar algun encontre amistós, amb resultats ben dispars però lògics tenint en compte l’entitat dels rivals: Deportiva – Español 21-52; Teià – Deportiva 41-67.

Breu unió dels dos clubs locals

L’any 1939, els dos equips mataronins, tot i la seva rivalitat, van decidir militar units a 1a Categoria com a continuadors de l’Iluro amb el nom de Asociación Deportiva del CD Mataró. Una fusió quasi obligada per les circumstàncies del moment que no acabaria de reeixir. La unió de forces entre els dos grans equips locals va permetre mantenir la màxima categoria catalana, però no va acabar de satisfer tothom.

En aquesta primera lliga de la postguerra, que significava un retorn a la normalitat esportiva, també hi havia els següents equips (amb els noms espanyolitzats): Atlético, Español, Gimnástico Badalona, Hospitalet, Layetano, Manresana, Sabadell. L’equip mataroní només va guanyar dos dels set partits del breu campionat disputat a una sola volta, amb la següent plantilla: Montasell, Pujades, Mora, Xivillé, Riera, Cosme, Rodón i Soler.

1939-40: En acabar la primera temporada de la postguerra, l’Esportiva va optar per retornar a la seva anterior identitat i trencar la breu unió amb el Mataró. A causa d’això, l’equip es va veure obligat a jugar a Tercera Categoria, una categoria que no li pertocava pel seu breu però notable historial.

Abans de l’inici del campionat, durant els mesos estivals, el club va inaugurar una nova pista de joc davant l’actual Teatre Monumental i el col·legi Valldemia. Per tal d’estrenar-la es va disputar el primer derbi local de la postguerra contra el CD Mataró, que va acabar amb un resultat favorable als groc i negres per 30-39. Aquest derbi es repetiria dues vegades al llarg de l’estiu, sempre amb resultats favorables al Mataró. La darrera vegada, amb un resultat de 66-24, va servir com a comiat a Xivillé que marxava a Mallorca.

40-41: 3a Categoria. L’Esportiva va disputar el Campionat de Tercera Categoria per segon any consecutiu. Però els orígens catòlics del club, van fer que també disputés el Campionat Diocesà- JACE (contra conjunts com ara Sants, Farnés i Viladecans).

41-42: Campionat Diocesà. L’Esportiva es va desvincular a l’inici de la temporada dels campionats de la Federació, passant a disputar únicament el Campionat Diocesà de la JACE. També va jugar un gran nombre de partits amistosos, superant en alguna ocasió al CD Mataró.

42-43: 3a Categoria. Després d’un any, l’Esportiva va decidit retornar als campionats de la Federació, a Tercera Categoria. De la pretemporada van destacar les Nocturnes a l’Esportiva en que l’equip del centre Catòlic va guanyar el Mataró en un doble enfrontament. Pel que fa al campionat de lliga, cal dir que es va mantenir la categoria jugant contra equips com ara el Masnou, CC Badalona, UGD Badalona i Núria.

Sortida de l’infern “voluntari”

43-44: 3a categoria. L’Esportiva va formar un bon equip amb els següents jugadors: Mora, Xivillé, Canal, Riera, Falguera, Sauri, Rodón, Alvarez, Batlle i Gual, que després de fer un gran campionat va quedar campió del seu grup. Amb aquest triomf, l’Esportiva aconseguia retornar a 2a Categoria després de quatre participacions a tercera. A causa de l’ascens, van celebrar un homenatge amb un partit contra el Mataró, que van perdre per 14-33.

Al mes de gener, a mitja temporada, l’equip juvenil va disputar i guanyar contra el Mataró un torneig anomenat «Trofeo Antonio Fernández», en un tercer partit de desempat que va acabar amb el curt marcador de 14-12 després de tres pròrrogues.

44-45: 2a Categoria. La temporada del retorn a Segona va resultar ser una gran campanya de l’Esportiva que es va mantenir a la categoria recent assolida amb els següents jugadors: Xivillé, Falguera, Mora, Riera, Salvà i Prat.

45-46: 2a Categoria. Temporada qualificada d’exitosa, ja que el conjunt esportivista va acabar en una bona sisena posició amb 27 punts, per davant del CD Mataró que va acabar novè (de deu equips) amb 24. La plantilla la formaven: Mora, Riera, Falguera, Puig, Salvà, Morera, Batlle, Alvarez, Moreno, Palacios, Aliberas, Prat, Codolà.

Les temporades 46-47 i 47-48, l’Esportiva va jugar el campionat de 2a Categoria. Pel club groc i morat van jugar en aquests dos anys els següents jugadors: Puig, Salvà, Morera, Moreno, Álvarez, Falguera, Madrid, Ribas i Mora. Aquest conjunt va aconseguir la segona temporada el títol de la categoria, i la possibilitat de jugar al Campionat de Catalunya 1a B.

48-49: Campionat de Catalunya 1ª B. L’equip havia de demostrar la seva vàlua, i els jugadors que ho van fer, mantenint l’equip al Campionat de 1a B van ser Esteban, Mora, Salvá, Madrid, Morera, Vilaseca, Bigas, Pujol, Prat, Linares.

49-50: Campionat de Catalunya 1a B. Dins el programa de Santes de l’any 1949, es va inaugurar la pista de l’Stàdium, amb un partit contra l’Stade Bordeaux que va acabar amb el resultat de 35-25. Van jugar Esteban, Mora, Salvà, Madrid, Morera, Vilaseca, Bigas, Pujol i Prat. L’equip d’aquella temporada, també format per Serrós, Sempere, Vidiella i Llorens, va acabar la lliga en cinquena plaça amb 42 punts, superant el Mataró que va ser desè amb 34.

Un dels fets més destacats de la temporada va ser el viatge a la ciutat francesa de Bordeus el maig del 50, per retornar la visita a l’Stade Bordeaux. Aquests van ser els primers partits internacionals que disputava un equip de bàsquet mataroní fora de l’Estat, i van acabar amb una victòria i una derrota: Stade Bordeaux Esportiva 44-43 i 52-53.

50-51: Campionat de Catalunya 1a B. Morera, Salvà, Madrid, Pujol, Servós, Prat, Vilaseca, Llorens, Bigas, Oleart, J.Fábregas, Oriol, Sempere, Vidiella. Aquest equip de l’Esportiva va acabar en una bona vuitena posició amb 32 punts, mentre que el Mataró era desè amb 30. Tot i que el club del Centre Catòlic tornava a acabar la temporada com a millor equip de la ciutat, la junta va prendre una estranya decisió…

De la Federació a l’OAR

51-52: L’Associació Esportiva va decidir donar-se de baixa a la Federació tot passant a disputar el campionat de Segona Diocesana. Aquest campionat de l’OAR (Obra Atlético Recreativa) es disputava de forma paral·lela al campionat de la Federació, però a causa del bon nivell que tenia se solia fer un partit a final de temporada entre els vencedors del dos campionats. Van jugar Sempere, Fábregas, Morera, Llorens, Vidiella, Carbonell, Pujol i Bassols.

Aquest canvi va coincidir amb les celebracions de les noces d’argent del club. Per tal de celebrar-ho, es van jugar diferents partits i actes diversos. Es van fer al llarg del mes de juny dobles enfrontaments amb els equips del CPC i San Juan. El partit estrella, però, va ser el que va enfrontar l’Esportiva amb la Selecció Diocesana, i que va acabar amb triomf de l’esmentada selecció per un ajustat 35-38.

En aquell mateix període estival, els jugadors del primer equip, Salvà i Sempere, van ser cridats a participar amb la selecció diocesana en nous enfrontaments d’aquesta.

1952-53: L’expresident de l’Esportiva Francesc Cuní va presidir la comissió organitzadora del XXV Aniversari del basquetbol a la ciutat, que va preparar diferents actes al llarg de l’any. Pel que fa a l’Esportiva, la fita més destacada de l’any va arribar al mes de juliol, amb la disputa de la final de la Copa de la JACE. L’Esportiva, però, va perdre de manera ajustada aquest partit enfront el Círcol Catòlic de Badalona per 41-42.

1953-54: El desembre del 53 va ser inaugurada la pista del Centre Catòlic, amb dos partits de màxim interès entre els sèniors i el cadet del club contra les respectives seleccions diocesanes. Els grans van perdre 39-49, mentre que els cadets ho feren per 20-34. El més important, però, era la festa de la inauguració en sí, ja que s’estrenava un terreny de joc que encara perdura en l’actualitat. Per fi, l’Esportiva disposava d’una pista situada a l’emplaçament del Centre Catòlic perfectament adequada a les seves necessitats.

El primer dia de l’any 1954 els dos grans equips de la ciutat es van enfrontar en un partit amistós que va acabar amb un marcador favorable als groc i negres per 16-30; aquest derbi es va repetir setmanes després acabant 33-23 altre cop a favor del Mataró. Cal recordar que els esportivistes seguien disputant el campionat de Primera Diocesana amb equips com el Teià, Canet, CPC, Vallvidrera, Collblanc, Gaudí, Cultura, Cabrera o Josepets. I per fi va arribar l’èxit disputant el campionat de l’OAR amb el títol de Campions de 1a Diocesana guanyant en el darrer partit la Salle Josepets per 34-43, el mateix any que el JACE Sant Josep es feia amb el títol de 2a Diocesana. Després de l’èxit aconseguit, l’Esportiva va ser eliminada en les semifinals de la copa de la JACE per part de la Salle Josepets, equip que acabaria sent campió.

Gràcies al títol de lliga diocesana, el juliol del 54, havien d’anar a jugar la final d’Espanya de l’OAR a Burgos, però dies abans es va anular. “Aquella setmana vam estar entrenant cada dia perquè en Gasulla ens va dir que havíem de ser els primers a fer pantalles i bloqueigos. Al final, no hi vam anar perquè el dia abans es va anular el campionat”, explica Taberner.matura”.

Retorn als campionats de la Federació

Campions del Campionat de l’OAR, 53-54.

1954-55: La temporada va començar com cada any amb els tornejos locals, i del propi club. A tall d’anècdota cal anotar que el torneig de l’Esportiva va ser guanyat per l’Equip Alsina, per davant dels equips que prenien els noms de jugadors, Pujol, Bassols, Tomás i Salvá.

El setembre d’aquell any, segons s’informava des de Radio Maresma “definitivamente la Asociación Deportiva vuelve al seno de la Federación Catalana de Baloncesto. Segun referencias oficiosas, incluso existe la posibilidad de que se le dé entrada en la Segunda Categoria. De veras celebraríamos que así fuese…”.

Tot i això, un equip de l’Esportiva va seguir disputant el campionat de l’OAR. Aquesta competició s’havia renovat, fent tres grups de deu equips, un d’aquests amb tots els equips de la costa (entre ells Deportiva i Intex de Mataró, i en un principi Jace San José, que es va haver de retirar a causa de la deserció de molts dels seus jugadors). Segons s’apuntava llavors, era un campionat “d’acusadíssim interès per tota la comarca. Desplaçaments fàcils i rivalitat entre la majoria dels equips. Molt interessant”. Per primer cop, no hi havia la possibilitat de disposar de duplicitat de fitxa federativa (espanyola o catalana) i diocesana a la vegada. D’aquesta manera no es permetia que alguns jugadors participessin en els dos campionats de manera simultània, un fet que aleshores creava moltes contradiccions. En la primera jornada, els esportivistes van perdre enfront el rival mataroní per un clar 29-45, a la pista del Cercle Catòlic.

Aquesta derrota, a priori estranya, és comprensible si tenim en compte que poc abans del partit, la Federació va confirmar que un equip del club podria competir a 2a Categoria. I finalment així va ser, estrenant-se molt positivament amb la visita del CN Sabadell (51-41). S’explicava a les ones que l’Esportiva retornava “en busca de un lugar destacado dentro del baloncesto regional, que en el pasado ya tuvo. Pese a todo, los del CC cuentan con gente capacitada y es de creer que este destaque lo lograran ya, en esta misma temporada”. D’aquesta manera acabaven uns anys en que s’havia optat per participar en la competició de l’OAR per motius encara poc clars. Segurament hi havia hagut pressions des del mateix Centre Catòlic per ajudar a potenciar una competició organitzada per l’església, però tal com ens explica el Sr.Llorens també hi hauria influït molt l’aspecte econòmic, ja que en aquesta competició els col·legiats no cobraven. Sens dubte, això significava un important estalvi pel club, que per altra banda, ben aviat va veure que no era rendible per prosperar esportivament.

En el seu retorn a Segona Catalana, els esportivistes van demostrar la seva vàlua, aconseguint el subcampionat i l’ascens a Primera Regional, per darrere de la Gimnàstica de Badalona que els va guanyar per bàsquet-average. En la darrera jornada l’Esportiva va superar el Terrassa per 25-29, amb un equip format per Salvá, Pujol, Suñé, Torrent, Fadó, Oleart, Domínguez i Bravo. Aquests homes van permetre l’èxit del retorn a Primera Categoria Regional, gairebé a primera línia del bàsquet català “d’on havia desaparegut momentàniament per militar els últims anys a categoria Diocesana, on, de totes maneres, havia estat sempre dels millors. Si no el millor…” El que estava assegurat, sense cap mena de dubte, era la continuïtat, donat que ja es començava a parlar de la “inextingible” pedrera del club.

55-56: 1a Categoria Regional. La Primera Regional era el campionat immediatament inferior a la Primera Catalana (de 18 equips) en la qual hi havia el CD Mataró. D’aquesta manera, després d’uns anys separats, l’Esportiva veia més a prop la possibilitat de tornar a posar-se a l’alçada del seu històric rival…

El repte de la nova categoria s’afrontava amb un nou entrenador, Joaquim Moya, i la reincorporació del jugador Triola. Es preveia una temporada complicada, ja que el grup II de 1a Regional, tenia grans equips com els descendits Bàsquet Manresa i BIM, que eren sens dubte els favorits. L’equip groc i morat estava format per Fadó, Triola, Salvá, Suñé, Pujol, Romagosa, Llorens, Ferrús i Cañellas.

Tal com s’esperava va resultar ser una temporada d’adaptació a la categoria, en que l’Esportiva va aconseguir una meritòria setena posició, en un campionat de catorze equips guanyat pel BIM. Per primera vegada després de molts anys, ja no es comptava amb equip sènior a Diocesana.

56-57: 1a Categoria Regional. En la segona temporada a 1a Regional es va comptar amb la companyia local del Santa Anna, que havia pujat a causa del reajustament de categories. El primer derbi va acabar amb victòria esportivista per 61-41, mentre que a la segona volta es va repetir la història amb un 45-64 que tancava el campionat. Aquest partit va ser el reflex de la classificació d’ambdós conjunts, ja que mentre que els del Centre Catòlic van mantenir sense problemes la categoria, el Santa Anna no va poder evitar el descens. En aquest darrer matx de la temporada, l’Esportiva va formar amb Gelabert, Alsina, Salvá, Bravo, Federico, Fornés i Solà.

L’equip infantil va donar una gran satisfacció al club, ja que en el mes de maig va aconseguir el Campionat de Catalunya infantil, després de derrotar el Jac Sants de Barcelona. Aquest infantil de l’Esportiva, que va comptar amb la col·laboració de l’Intex en la seva formació, estava format per Codony, Burillo, Ramon, Blasco, Montull, Romero, Padró i Urgelés, i el tècnic Colomer i va certificar aquest triomf amb un decisiu 16-38. I d’aquesta exitosa manera es va tancar una temporada, que va estar marcada en les altes esferes del bàsquet per la celebració de la primera Lliga Nacional a l’Estat.

57-58: 1a Regional. Grup B. L’Esportiva, sota la direcció del tècnic Sr.Baró, va començar la temporada de manera molt positiva, ja que es va emportar el Torneig Ajuntament d’Alacant, derrotant el Volund Alacant i el Junta de Obras, que segons expliquen textos de l’època, estava reforçat amb algun jugador del Real Madrid. Un bon començament de pretemporada, que es va refermar en la primera jornada d’un campionat en el qual s’estava emmarcat en un grup realment fort. L’estrena amb victòria clara (51-25) davant el Cornellà va propiciar els primers elogis envers un equip “amb moral i velocitat”, del que s’esperaven moltes coses. Però a mesura que avançava el campionat els esportivistes van afluixar, pel que la junta va decidir reemplaçar Baró per Antoni Salvà, que va portar l’equip a fer una gran segona volta sense perdre cap partit a casa.

Al final, va resultar una notable temporada en la que no es van passar problemes per mantenir la categoria, i que es va tancar amb victòria contra el Teià. L’Esportiva va acabar en setena plaça, empatant a 50 punts amb el sisè, per 60 del campió Valls. Molt digna campanya per tant dels Pujol, Alsina, Fornés, Gallego, Prat, Bravo, García, Oleart, Banet i Taberner. La bona tasca de Salvá va merèixer els elogis dels periodistes de l’època, que van opinar que amb ell a la banqueta des del començament, potser s’hagués estat lluitant pels llocs de promoció d’ascens.

Innovacions en les regles del bàsquet: En motiu dels Jocs Olímpics de Melbourne, el món del bàsquet va celebrar un Congrés internacional que va aprovar diverses noves regles que afectaven de manera notable la manera de jugar. La més impactant, va ser la creació del límit de possessió als trenta segons. Tal com s’explica, aquesta va ser una mesura pensada de manera clara per evitar les “rodes” interminables que tant mal feien a l’espectacle. Noves tàctiques, i una major velocitat es feien inevitables per adaptar-se a aquest important canvi. En la primera jornada de lliga, la primera norma que es va posar en pràctica va ser la dels tres segons en zona.

58-59: 1a Regional. La nova temporada es va iniciar amb l’entrada a la presidència de Jaume Buch Campeny. Després d’un complet descans estival, es reprenia la competició amb una clara continuïtat, tant pel que fa a jugadors com l’entrenador, que continuava sent Antoni Salvà. Aquest fet, va donar moltes esperances, ja que el final de l’anterior temporada havia estat brillant. Explicaven a les ones que aquest entrenador, que s’acabava de treure el títol, “havia recollit un equip pràcticament desmoralitzat”, i com ja hem comentat, va fer-lo remuntar fins a les primeres posicions. El sentiment, es pot resumir en una paraula: optimisme. Tot i això, el club va perdre els juvenils Ramon i Burillo, que després d’un contenciós entre els dos clubs locals, van acabar recalant en el CD Mataró.

El primer partit de l’any feia bons els pronòstics dipositats sobre la plantilla. Es va derrotar per 57-33 al Sanfeliuense, amb la intervenció de Fornés, Alsina, Muñoz, Triola, Garcia, Gallego i Suñé. Es comentava que Salvà disposava d’una excel·lent plantilla, amb grans rebotejadors (Triola, Fornés i Suñé), bons homes per fer ràpides incursions amb velocitat (Muñoz, Alsina i Prat), un combatiu Garcia, i un Gallego amb eficàcia en el tir exterior. La temporada va continuar amb una decebedora derrota a Canet (39-25), però no va decaure l’entusiasme, com queda demostrat en el fet que els aficionats compraren una nova pilota! i una empresa comercial els va proporcionar uns nous “trajos olímpics” als jugadors.

Això es va traduir en triomfs profitosos fent gala de la millor arma que tenien: el conjunt. També destacava la velocitat en el joc de Prat i el treball de Salvà (”que molt bé sap moure els seus peons”). La il·lusió es mantenia, ja que l’equip va mantenir-se algunes jornades a només un punt del líder, però els equips més forts van agafar avantatge, i l’Esportiva es va haver de conformar amb la cinquena plaça, la primera que no donava opció a promocionar per pujar. Tot i això, van demostrar que hi havia classe suficient per haver estat lluitant per aquestes places, derrotant per 54-49 al Sitges, un dels dos conjunts que comandaven la classificació, a dues jornades pel final. Segons la ràdio de l’època, els problemes de l’equip van ser “les lesions, desqualificacions, i sobretot una incomprensible desmoralització totalment prematura”.

Dels anys 60 als 80

Temps de crisi

59-60: 1a Regional. L’Esportiva seguia lluitant per arribar a la Primera Divisió, on segons es comentava, mereixia estar pel seu historial. Un molt mal inici de campionat, jugant contra els millors equips va portar l’Esportiva a caure en el primer tram de lliga al sempre temut darrer lloc de la classificació. Poc a poc es va recuperar una mica el nivell de l’equip, però malauradament va ser massa irregular. Al final, el Malgrat (recent ascendit) i l’Hospitalet van ocupar les dues primeres places, a molta distància dels esportivistes. S’havia afrontat la temporada amb Alsina (el més destacat de la temporada), Benet, Burgos, Fontdeglòria, Manolo, Muñoz, Padrós, Patau, Prat, Pujol, Sensat, Soler, Torrent, i Salvà d’entrenador.

Aquest mal final de temporada va desembocar en uns moments difícils que van propiciar rumors gens optimistes sobre el futur de l’entitat. Una greu crisi semblava trucar a la porta del Cercle Catòlic. Els símptomes que es palpaven era falta d’entusiasme en molts jugadors, indisciplina i falta d’assistència dels aficionats. Però, en el moment crucial de la crisi va arribar la millor medicina: “Va sorgir el lògic fervor esportivista i la promesa ferma de redreçar el camí, davant qualsevol dificultat. […] En aquests moments existeix nombrosa plantilla de jugadors i tenen ja l’acceptació d’un preparador forani, de reconeguda solvència.” Es tractava d’Agustí Fonollosa, provinent del Barcino, que venia amb esperances d’aconseguir l’ascens.

60-61: 1a Regional. Entrenats per Fonollosa, van fer un començament «de cine», amb victòries contra Premià, Teià (amb victòries contundents), Metro i Barceloneta. D’aquesta manera es mantenien molt vives les esperances de l’entrenador i la jove junta, que volien fer d’aquest equip un equip de Primera Categoria. Però, després d’una temporada força bona, només un sol punt va separar els esportivistes de la segona plaça que donava opció a disputar la fase final per optar a l’ascens a categoria nacional. Una gran llàstima, ja que s’afirmava que l’Esportiva era superior al segon classificat (el Teià) i fins i tot en el darrer partit va vèncer el líder Malgrat. La causa d’aquest infortuni, segons els periodistes locals, van ser alguns errors “garrafals” com per exemple perdre a la pista del Brafa, que era el cuer. Això va impedir acabar la temporada de la manera desitjada. La classificació parla per si sola: Malgrat 29; Teià 28, Esportiva 27… Van jugar Alsina, Codony, Lorente, Muñoz, Prat, Sensat, Soler, Suñer.

La temporada oficial del primer equip va acabar abans del que desitjaven, però el juvenil de l’Esportiva va seguir donant molta guerra. S’havien classificat com a primers de grup imbatuts, i van arribar a la fase final catalana. Els setze equips classificats es repartien en quatre grups, on el primer de cada un es guanyaria el dret a anar als Campionats d’Espanya. I la sort (o més aviat la desgràcia) va voler que en el mateix grup es trobessin amb el juvenil del CD Mataró, a més del Santfeliuenc i el Tarragona. En aquest cas, qui va ser superior en els dos enfrontaments directes va ser el Mataró (37-58 i 51-33), que acabaria coronant-se com a campió de Catalunya i Espanya. Mala sort per tant per un gran equip juvenil format per Campdepadrós, Helios Xaudaró, Torner, Tolosa, Miquel Xaudaró i Llibre que va tenir la desgràcia de topar amb el grandíssim juvenil del Mataró de Soler, Martínez i Cabellos.

Ascens de rebot

61-62: 1a Regional. Al poc de començar la temporada, el president Jaume Buch va rebre un emotiu homenatge i la insígnia d’or i brillants del club, pagada entre tots els socis de l’entitat, i que s’entregava per primera vegada. L’acte va comptar amb la presència de familiars, amics i jugadors de l’Esportiva, i el president del Cercle Catòlic, Jesús Segura.

En el terreny esportiu, l’Esportiva tenia l’objectiu de seguir lluitant per una de les dues places que donaven opció a l’ascens, amb una plantilla formada per Alsina, Burgos (procedent del CD Mataró), Campdepadrós, Escurriola (Seat), Fontdeglòria, Lorente, Llibre, Patau, Prat, Sala (Barcino), Sensat, Soler, Torner i Ximenes. La primera volta va ser molt correcte, i l’equip va arribar a l’equador amb clares opcions d’assaltar els dos primers classificats. A principis de gener ja havia arribat a la segona plaça després de guanyar al Condal, i incorporar a les seves files un jove panameny anomenat Mateu que estudiava a Barcelona. El joc de l’equip era molt bo, i ja només van cedir un partit contra el líder Collblanc (39-41), acabant com a segons del grup.

A la Fase final de Regional, l’Esportiva va quedar enquadrada en un grup de quatre equips. Va començar malament, ja que va perdre al camp del Prat (60-48), però les victòries contra SESE (48-47), i Sagrada Família de Terrassa (42-52) van mantenir les esperances de passar la fase. Una gran segona volta, en què van vèncer el Prat (61-50) i el SESE (30-47), va fer que tot i la decebedora derrota amb el Terrassa accedissin a la definitiva fase final per ascendir a Segona Divisió (anomenada també Trofeu Aguirre), que quedava per sota de la Lliga Nacional.

La Fase final d’ascens també consistia en un grup de quatre equips, entre els que hi havia el conegut Prat, amb qui acabaven de jugar a l’anterior fase. Els groc i morats van guanyar els dos primers partits, contra Granollers i Pedagògium, però van caure al Prat de Llobregat. Ja en segona volta, el Granollers no va ser obstacle, però una inesperada derrota amb el Pedagògium a casa (33-34), va deixar els esportivistes sense gaires opcions de pujar. Hi havia poques esperances, però tot i això era el moment decisiu de la temporada. Per buscar la reacció, la directiva va decidir cessar Fonollosa com a preparador a causa “dels errors tècnics i tàctics que havien acusat en els darrers partits”. Però tot i el canvi d’entrenador els jugadors mataronins van perdre en el partit definitiu 46-38 contra el Prat. Una de les claus del partit va ser el ferri marcatge fet sobre Alsina, l’estrella de l’equip. Aquest cop, els esportivistes hi havien estat realment a prop…A finals de temporada es va contractar l’entrenador Pedro González, amb la intenció de seguir buscant l’objectiu de l’ascens, però a finals de juliol va saltar la millor notícia que es podia esperar en benefici de l’Esportiva: la Federació havia decidit ampliar en vuit equips la Segona Divisió cosa que provocava l’ascens del club groc i morat a la categoria en que es trobava el Mataró. La tenacitat de tot un club obtenia el seu premi!

Curta època a segona divisió

62-63: 2a Divisió (Trofeo Aguirre). L’Esportiva es va quedar sense Fontdeglòria i Sensat, que van fitxar pel Mataró, amb el que debutarien en el Campionat de Catalunya que servia de tret de sortida a la temporada oficial. En aquest torneig, després d’una llarga lligueta, l’Esportiva va acabar a la cua del seu grup i no es va classificar pels quarts de final, cosa que sí que va fer el rival local.

El Campionat de Segona va començar a finals d’any. Els esportivistes van començar bé, amb tres victòries en quatre partits. Però com si fos efecte de la gran nevada de l’any 62 que va caure llavors, l’Esportiva, que es trobava rere els dos líders, va començar a fallar encaixant set derrotes seguides, una d’elles contra el Mataró. El derbi va aixecar expectació pels molts anys que feia del darrer enfrontament oficial entre els dos equips mataronins. El matx es va celebrar després de netejar la neu caiguda, i va acabar amb un resultat just de 25-40 favorable als groc i negres, i un ambient gens crispat a la graderia. Els groc i morats no van aconseguir encadenar dues victòries seguides, pel que després de tornar a perdre en el segon derbi de la temporada (61-45, però amb molta lluita) van caure a un sol punt del cuer. Però en la darrera jornada l’Esportiva va aconseguir una gran victòria, que permetia eludir el descens pels pèls. Altre cop sobren les paraules, només cal observar la classificació: Sant Josep 42, Mataró 41… Esportiva 28, Hospitalet 28, Samaranch 27 i Santfeliuenc 27. Vital, per tant el triomf dels esportivistes per 43-29, sobre l’Hospitalet, ja que els dos últims havien guanyat els seus compromisos. Van jugar Tarruella (12), Alsina (15), Soler (2), Escurriola (4), Sala (2), Burgos (2), Garcia (6) i Lorente, sota la batuta de Salvà. Cal dir que l’altre equip de la ciutat, el Mataró, acabaria guanyant la fase final de la Segona Divisió nacional (Trofeo Aguirre), pujant a Lliga Nacional. En acabar la temporada, amb la permanència al sarró, Rafael Pou va rellevar Jaume Buch com a president de l’Esportiva.

63-64: 2a divisió. Després del relleu a la presidència, també hi va haver canvi a la banqueta, ja que per encarar la nova temporada, la junta va fitxar Miquel Ramon. L’equip va fer una mala primera volta, arribant a témer per la permanència, però una lleugera recuperació en el darrer tram de campionat va permetre a l’Esportiva acabar en vuitè lloc, mantenint sense problemes la categoria. En el darrer partit, amb el descens ja eludit, es va superar Salle Manresa, amb la participació de Gibert (18), Tarruella (13), Garcia (25), Xaudaró (20), Alsina (5, molt per sota de la seva mitja), Vicente (4) i Lorente.

El mateix any es va iniciar el primer torneig de Mini-Bàsquet, promogut pel Moviment d’infants d’Acció Catòlica amb el patrocini de Josep Mora, i que tant ajudaria a nodrir els equips de base dels clubs locals.

Mala temporada amb final inesperat

64-65: 2a divisió. L’Esportiva va fer una bona pretemporada, classificant-se per les eliminatòries del Campionat de Catalunya (Trofeu Samaranch) que es disputaren sense massa sort al Price. No es pot dir el mateix, però, de la lliga de Segona Categoria. Els Gibert, Garcia, Mauri, Esparrech, Lorente, Bonemaison, Xaudaró, Sans, Garcia II, Peiris, i els joves cedits pel Mataró Cruells i Martin, només van sumar una victòria en tot el campionat (contra el Malgrat), fet que els va fer quedar cuers destacats caient directament a la ja coneguda 1a Regional. “Desgraciada temporada esportivista, fins al punt en que únicament s’ha guanyat un partit. Elogiem, no obstant, l’esportivitat amb que ha jugat i esperem que això no sigui obstacle pel seu futur, que ha d’emprendre amb els millors ànims de reconquesta”, deia Ràdio Maresme. Fins i tot l’entrenador Ramon va cessar unes jornades abans del final del campionat.

Però com ja començava a ser costum, el que semblava fet al final va quedar en res, i sorprenentment l’Esportiva va ser cridada per jugar una fase de permanència a la categoria. Només un dels sis equips en lluita seguiria a la Segona, i veient la dificultat de l’empresa, la junta va decidir demanar a Antoni Serra (entrenador de Mataró Molfort’s) que dirigís l’equip en aquesta complicada fase decisiva. Serra, amb el vist-i-plau del seu club, va accedir i ràpidament es va posar mans a l’obra. En el primer partit es va superar el Collblanc per 44-33, i en el definitiu partit es va fer el mateix contra el Granollers, per 55-47, en un partit amb molts nervis jugat per Bonamaison, Xaudaró, Gibert, Martín, Esparrech, Alsina i Garcia. Per tant, després de no haver guanyat un sol partit en temporada regular, el conjunt de l’Esportiva, amb Serra a la banqueta (deixant de banda rivalitats entre ambdós clubs), va treure tot el seu orgull per mantenir la categoria guanyant dos partits consecutius. Al final, germanor i companyerisme per celebrar la gran fita d’una temporada amb un final digne d’una pel·lícula de Hollywood.

65-66: 2a divisió. Amb la nova temporada, s’estrenava Lorente com a president d’un club rebossant d’optimisme, i amb una plantilla formada per Bartrés, Burgos, Corominas, Cuní, Esparrach, Martín, Mauri, H.Xaudaró i M.Xaudaró, dirigida pel nou entrenador Vicenç Guimerà. El nou preparador es va queixar de la no celebració a principi de temporada del Trofeu Samaranch, que servia als equips per arribar en plenes condicions a la Lliga.

Sigui com sigui, l’Esportiva tenia un difícil començament de campionat, i va caure amb equips com CC Badalona, CB i CD Manresa o Ripollet, sens dubte els millors equips del grup. Això va fer entrar en una mala dinàmica que no es va trencar fins a la desena jornada, amb un triomf contra Salle Josepets. Però la reacció important no va arribar fins ben entrada la segona volta amb victòries encadenades contra Granollers, Espanyol i CB Manresa, que allunyaven una mica el fantasma del descens. Però la bona tònica no es va refermar, i això va fer arribar a la penúltima jornada amb l’obligació de guanyar els dos partits, contra el ja campió Ripollet i el Montgat. El primer escull es va superar “amb ardor i ànsies fenomenals” per 59-51. Però en el darrer partit, la fatalitat va acompanyar els esportivistes que van arribar a errar fins a 18 tirs lliures, i van caure en el darrer instant a causa de dos tirs lliures del rival Rosas amb la pròrroga quasi acabada. Això va condemnar l’Esportiva a retornar a Tercera per basquet-average desfavorable respecte el Malgrat. Amb el descens consumat, i després de caure eliminats en el Campionat de Catalunya la junta va decidir cessar Guimerà de la direcció de l’equip, a causa de la “tibantor” que hi havia hagut amb alguns components de la plantilla, disputant els darrers compromisos amb l’exjugador Josep Fadó com a entrenador.

El complicat pou de la tercera (1966-1972)

Sense complir objectius

66-67: 3a divisió. Com si intentessin encendre els ànims de cara a la reconquesta, els jugadors del primer equip (tot i que no com a tal), van fer el primer viatge estival, en concret a Holanda. S’iniciava nova temporada amb Josep Carlos Lorente com a president, i Francesc Prat com a entrenador. S’esperava molt de la renovada plantilla, amb Ávila, Bonemaison, Cuní, Cruells, Esparrach, Gibert, González, Mauri, Martin, Mons, Torner i H.Xaudaró, amb la que es buscaria clarament l’ascens.

Dues derrotes a les primeres de canvi, va fer veure que l’objectiu marcat no seria gens senzill. Però els esportivistes van reaccionar ràpidament i es van apropar al líder Blanes, al que es va guanyar a casa. Una segona volta correcta va permetre acabar en quarta plaça. No es va complir l’objectiu més ambiciós, però si que es va estar entre els millors del grup. En acabar la temporada Martín Cobo va ser nomenat nou president del club.

67-68: 3a divisió. Després de tornar d’Àustria, els jugadors de l’Esportiva van conèixer el que seria el seu nou entrenador, l’arenyenc Jordi Pérez, exjugador del Mataró que havia hagut de deixar l’equip per una greu lesió laboral a la seva mà.

El grup era realment complicat, però els mataronins van complir una bona temporada anomenada “de transició”, salvant a falta d’unes quantes jornades la categoria i acabant en setena posició. L’equip que la penúltima jornada va derrotar brillantment el Joventut de Badalona (B) estava format per Ninou, Esparrech, Mons, Xaudaró, Martín, Cabot i Vicente.

68-69: 3a divisió. Abans d’iniciar la temporada es va organitzar el tercer viatge europeu, aquest cop a Holanda, Dinamarca, Suècia i Alemanya, gràcies a Eurosportring. S’afrontava el campionat en el mateix grup que el Mataró Molfort’s “B”, i amb una plantilla formada per Buch, Mons, Torner, Cabot, Vilalta, Xaudaró, Esteve, Estrada, Mauri i Lázaro, sota la direcció de Jordi López. El primer derbi, va caure clarament del costat groc i negre per un clar 51-75, i deixava l’Esportiva amb 4 punts i el filial mataroní amb 15 (i un partit menys que guanyaria). Les esporàdiques victòries a camp propi de l’Esportiva, van servir als del Centre Catòlic per salvar sense grans excessos la categoria. La lliga es va tancar amb la tornada del derbi, amb Prat a la banqueta esportivista contra un Mataró que havia perdut les possibilitats d’ascens. Aquest cop va ser molt més igualat que el de la primera volta: 62-59 pel Mataró que havia anat per darrera en el marcador fins a falta de tres minuts.

Excel·lent temporada sense premi

69-70: 3a divisió. L’Esportiva va tancar el seu període de vacances, amb el quart viatge consecutiu estival, aquest cop al costat del llac austríac Constanza. El fet més destacat de la pretemporada era l’acord que s’havia arribat amb el Mataró Molfort’s, que havia hagut de desfer el seu equip de Tercera divisió per tal de fer un júnior, que jugaria al màxim nivell estatal. Amb el nou acord arribat, que en cap cas era de filialitat, l’Esportiva tenia la possibilitat de disposar dels jugadors del Mataró que hi estiguessin d’acord (la majoria dels quals havien jugat la passada temporada amb el Mataró B), mentre el Mataró podia fer el mateix amb els de l’Esportiva que l’interessessin. El club tenia moltes esperances d’ascens gràcies a l’acord i l’arribada del tècnic Francisco Solana, de només 29 anys, que la temporada anterior havia ascendit el PEM de Barcelona a Tercera. Solana va demostrar en les seves primeres declaracions que volia aspirar al màxim: “Abans de començar, la nostra meta ha de ser el primer lloc. Després, en el transcurs de la competició, Déu dirà.”

El primer partit, precisament contra l’exequip de l’entrenador, es va guanyar amb contundència (74-54), amb el següent equip: Fité, Costart, Caminada, Mons, Fors, Estrada, Vidal i Peiris. Al llarg de la temporada també van jugar Fité II, Buch, Torner. Després de caure derrotats en la primera sortida fora de casa amb el Metro, es va guanyar increïblement a l’Hispano Francès (82-38) demostrant als presents que hi havia un bon conjunt per encarar una dura temporada. Cinc victòries seguides donaren aviat el liderat en solitari. Tot i la derrota amb L’Hospitalet (50-46), l’Esportiva va acabar com a líder de la primera volta del campionat.

La segona volta va ser triomfal:

PEM- Esportiva 54-81

Esportiva- Metropolitano 68-48

Sanfeliuense- Esportiva 51-53, a la premsa ja veien l’equip caminant cap al títol.

BIM- Esportiva 51-64

Esportiva- Gràcia 73-51

Esportiva- Caldetes 72-45

Cornellà- Esportiva 45-55

Esportiva- Malgrat 57-40

Hispano Francès- Esportiva 37-42

Després d’aquesta victòria, l’equip entrenat per Solana es va proclamar campió del seu grup de Tercera Divisió. Ja amb el títol a la butxaca van perdre a Premià (47-44) i van superar l’Hospitalet per un ajustat 68-66. Un magnífic final per una gran temporada regular.

Però per aconseguir l’esperat ascens encara s’havia de superar una difícil fase final contra primers i segons classificats dels altres tres grups de la categoria. En la primera eliminatòria es va eliminar el Sant Josep de Girona, gràcies a una espectacular remuntada en el partit de tornada. Tot i perdre de 15 punts a Girona 84-69 (en un partit denominat com a “encerrona” ja que es va jugar en una pista de terra i de reduïdes dimensions), els mataronins no van decebre als aficionats remuntant amb escreix el marcador advers (73-43). D’aquesta manera s’accedia a les semifinals de la fase final, que van deparar un interessant duel contra l’Hospitalet, mentre Sabadell i Laietà lluitarien per l’altra plaça que donava accés a la definitiva fase nacional d’ascens. Era el moment decisiu de la temporada, però l’Esportiva ho va perdre tot en el partit d’anada disputat a Mataró. Un clar marcador advers de 44-78 (amb 34 punts de diferència) va sentenciar l’eliminatòria a favor de l’Hospitalet. El partit de tornada va ser un tràmit, ja que se sabia d’inici de la impossibilitat de remuntar tants punts un dels pocs equips que els havia superat en la primera fase. Tal com es deia a l’Ilurosport, “la brillant temporada que havien portat aquests nois no mereixia aquest final”. Una gran temporada sense el final que s’esperava…

Les noces d’or del club

77-78: 3a divisió. La temporada del cinquantenari es va continuar amb el mateix entrenador, Joaquim Castelló, i amb els jugadors Ortega, González, Serra, Pera, Ferrer, Gimeno, Salazar, Prat, Mateo, Genisans, Batlle.

Es celebraven les noces d’or de l’Esportiva, i per aquest motiu, la revista Ilurosport va parlar amb el seu president, Pere Bravo, el president del 50è Aniversari. En aquesta entrevista, el directiu va afirmar que deixaria el club el dia que s’hagués de pagar als jugadors, i remarcava que “els jugadors de l’Esportiva sempre han estat amateurs”. Llavors l’Esportiva tenia quatre equips, tots masculins, més algun de mini bàsquet, movent en total més de cent jugadors. Bravo, però, ja començava a apuntar amb preocupació un problema que amb els anys ha anat a més: “L’afició brilla per la seva absència. La gent agafa el cotxe el diumenge i no es tanca en un recinte esportiu, si no és que hi ha un espectacle de primera”. Bravo en canvi seguia treballant pel seu equip de sempre, i criticava que encara no s’hagués pogut construir el pavelló al Cercle Catòlic. Tot i això s’enorgullia del gran clima entre els jugadors del club, per aconseguir fer del club una colla d’amics. Ben mirat és com va començar tot…

Per celebrar aquests cinquanta anys, es va inaugurar una exposició amb els trofeus, fotografies i banderins dels cinquanta anys d’història, mentre que es va pronunciar un pregó d’inauguració dels actes, que va anar a càrrec de Jaume Colomer, molt vinculat al club. El gran torneig sènior va ser guanyat pel Granollers que va superar en la final el Mataró. Precisament en aquest torneig, els vallesans van fer debutar un jove base anomenat Creus. Els homenatjats, per la seva part, van ser quarts perdent la consolació contra el Mollet. També es van celebrar torneigs internacionals de júniors i juvenils, guanyats per l’Esportiva i el Barcelona.

Els actes van acabar amb una ofrena d’un banderí a la Verge de Montserrat, i un gran sopar de germanor que va reunir més de dues-centes persones, i va acabar amb un Visca l’Esportiva del seu president. Un detall significatiu, és que tots els exjugadors i els components de l’Esportiva van pagar mil pessetes per fer possible aquests actes de commemoració.

Dos derrotes van ser un mal inici de campionat, però a poc a poc es va anar remuntant posicions fins a treure el cap a la zona alta. Tot i això hi va haver un conflicte intern entre l’entrenador Castelló i Joan Mateo, al que li van donar la baixa (FOTOS gen 78- p23) que no va ajudar al bon ambient. Per cobrir el seu lloc es va fitxar a un jugador veterà anomenat Moyano amb experiència a 2a, alhora que l’entrenador insinuava que per tenir millor equip es necessitaria disposar de diners, ja que per fitxar gent de fora en feia falta. La segona volta no va ser gens bona i després d’ancorar-se a la zona mitja van acabar en vuitena posició, molt lluny dels primers. En part es va acusar la marxa inesperada de Moyano, recent incorporat, que després de lesionar-se es va haver de desplaçar a Palma per motius laborals. Al finalitzar el campionat es va cessar de mutu acord l’entrenador Castelló, no tant pel mal resultat com per les difícils relacions entre ell i alguns jugadors.

El mateix any del cinquantenari, Pere Bravo va rebre una important distinció a la “Nit de l’esport”, la Medalla a la constància pels seus vint-i-dos anys de dedicació al “seu club de tota la vida”. Des dels setze anys en que va entrar com a delegat, fins aquell moment en el qual feia de president, havien passat moltes coses però per sobre de tot, havia treballat pel club. L’amor als colors queda palès amb la resposta a la pregunta que Josep Gomà li va fer en acabar l’acte:

“-Mirant en perspectiva futura, com voldries que fos l’Esportiva dintre de 25 anys, al celebrar les Noces de Platí? (pensa un moment. Suposem que de manera fugaç, crusa el complicat present amb un ignot futur, quan contesta…) -Em conformaria amb que l’Esportiva existeixi.”

Els àrbitres fan una mala passada

70-71: 3a divisió. Només acabar la temporada al juliol, es va reestructurar el cos tècnic del club i la presidència que passava a estar ocupada per Llorenç Campdepadrós que substituïa Martín Cobo. Tot i la bona feina feta, Solana va deixar el seu càrrec d’entrenador a l’italià Aldo Giordani, que comptava amb la següent plantilla: Caminada, Costart, Estrada, Esparrech (venia del servei militar), J.Fité, B.Fité, Fors, Martín, Peiris, Vidal, Vicente (procedent del Calella) i Helios.

Segons va manifestar el llavors secretari Pere Bravo, Solana deixava el lloc per motius laborals, però es quedava en el club fent una tasca amb menys responsabilitat entrenant els equips de base. El nou entrenador, que havia passat pel Barcino i el Liceo Italiano, venia recomanat pel mateix Solana, i va declarar que estava molt estimulat per intentar millorar l’excel·lent classificació de la temporada anterior. L’inici va ser immillorable, amb victòria a la pista de l’històric Cercle Catòlic de Badalona, equip que acabava de baixar de segona divisió. Només dues derrotes en vuit partits, que després de derrotar l’Ademar Badalona (53-72) en un partit formidable contra un equip que es trobava amb els mateixos punts, va donar el liderat a l’Esportiva. Però una sèrie d’entrebancs i derrotes inesperades va provocar que la premsa es preguntés amb preocupació “Què li passa a l’Esportiva?” i la directiva abans de tancar la primera volta decidís destituir l’entrenador i tornar a donar les regnes a Francisco Solana, qui en pocs dies omple de moral el vestuari i aconsegueix una gran victòria enfront el llavors líder BIM per 71-49. Sens dubte s’encarava la segona part de campionat amb esperances renovades.

Parla el nou president: Un jove Campdepadrós, que havia jugat en totes les categories de l’Esportiva, va declarar que li semblava que l’entesa amb el Mataró havia estat positiva i satisfactòria, i que tot s’havia fet pel benefici del bàsquet mataroní. Pel que fa al seu càrrec, va afirmar que l’ocupava amb idees renovadores, tan en aspectes esportius com econòmics.

La segona volta va ser irregular, en un grup molt igualat, alternant grans victòries amb dures o injustes derrotes. La més criticada va ser a Caldes, perdent per 68-67, amb un àrbitre totalment en contra (expulsant a cinc jugadors per 5 faltes i no validant una cistella al límit del temps molt discutida) que va deixar els mataronins amb menys opcions de títol, ja que s’ho jugaven quatre equips, entre ells el Caldes. En cas de guanyar, els esportivistes s’haguessin posat líders en solitari, però després d’una necessària victòria amb el Canet va arribar a la darrera jornada amb opcions de títol, i sobretot de mantenir-se en la segona posició que permetia promocionar. Però un nefast arbitratge, altre cop amb cinc expulsats per faltes, junt amb les victòries dels altres tres equips immersos en la lluita pels primers llocs, va fer que el títol marxés a Manresa i la segona posició fos pel Súria. La premsa comentava que ves a saber a qui volien beneficiar els àrbitres… el que és clar és que l’Esportiva es quedava fora de la fase final, quedant quart, això sí, empatat a 36 punts amb Súria i Caldes, per davant, i Ademar per darrera. Una il·lusionant temporada que deixava altre cop amb la mel als llavis.

Els juvenils campions del seu grup: El juvenil de l’Esportiva, com també el del Mataró, va quedar campió del seu grup, classificant-se per la 2a fase amb els millors 14 equips provincials. Posteriorment, en la primera eliminatòria serien eliminats pel Barça, equip que quedaria sub-campió d’Espanya.

En el “Trofeo Parra” es va fer una immillorable actuació, ja que tant el primer equip com el juvenil es van proclamar campions sense conèixer la derrota. El primer equip, vencent en la final disputada a L’Hospitalet contra el Sabadell per 62-57, mentre que els juvenils es desfeien de la Salle Hedilla per 57-48, alineant a Rigau, Vicente II, Masferrer, Mons, Sancho, Mela, Ramia i Puigderrajols. Un premi a la dedicació i l’entusiasme demostrat durant aquella campanya. El jove Masferrer (que fitxaria pel Mataró), va acudir a la concentració estatal de promeses, dirigida per l’americà Ed Zucker, on també hi van anar els mataronins Xiqués (millor puntuat sobre Coordinació Física) i Puig (jugador més complet).

A la tercera va la vençuda

71-72: 3a divisió. L’Esportiva va fitxar al tècnic Santi Solé, un home de la casa amb el títol nacional, que havia entrenat fins aleshores equips de la base del Mataró i que comtava amb Cobo, Costart, Espàrrech, Fité I, Martín, Mons, Pumarola, Vidal, Vilalta, Vicente, Xaudaró i Xiqués. També hi va haver canvis en la presidència, ja que el fins aleshores secretari del club, Pere Bravo, va ser escollit com a president de l’Esportiva, després que Campdepadrós decidís deixar el càrrec. El president entrant es mostrava convençut que a la tercera aniria la vençuda, i per fi s’aconseguiria l’ascens a Segona.

La temporada va començar bé, i van acabar la primera volta en segon lloc perseguint al Valls. Després d’accedir al liderat, van perdre contra el mateix Valls que va recuperar el cap de la classificació. Tot i aconseguir el liderat en solitari després de vèncer l’Ademar (70-75) remuntant quinze punts, l’Esportiva va deixar escapar el primer lloc a dos jornades pel final. Però tot i perdre en la darrera jornada (Montgat- Esp 76-56), va aconseguir la segona plaça i l’accés a la fase final que es va jugar a Granollers. Aquesta fase s’articulava amb quatre grups de sis equips, dels quals pujaven els tres primers per l’ampliació de la 2a Estatal. Per tant semblava una oportunitat única.

Ascens a Granollers: La fase va ser molt dura, i es va començar contra els equips catalans, perdent contra el CC de Badalona (66-45), i reaccionant enfront el Sabadell (62-60). Però la tònica positiva no es va confirmar en les dues següents jornades caient contra el CF Màlaga (69-63) que encara no havia aconseguit cap punt, i enfront de l’amfitrió Granollers (70-67). Això va posar contra les cordes els esportivistes que necessitaven una victòria forçosament de més de set punts i esperar que la resta dels resultats l’afavorissin. I així va ser. Amb el suport de multitud de seguidors que s’acostaren a la capital vallesana, l’Esportiva va guanyar el Bazán Cartagena per 73-63, i la resta de resultats van acompanyar.

El tercer lloc, amb els mateixos punts que quarts i cinquens, va possibilitar a l’Esportiva acompanyar Granollers i Badalona a la 2a Divisió Nacional. Van jugar Martín, Costart, Vidal, Espàrrec, Vicente, Mons, Vilalta, Estrada, Puigderrajols, Fité, Pumarola i Xiqués. El jove equip, de la mà de Santi Soler i sota la presidència d’un jove Pere Bravo aconseguia un èxit que retornava l’Esportiva al nivell on anhelava estar, amb un gran treball, des de feia unes quantes temporades.

Partit d’homenatge i estrena de la instal·lació elèctrica: El club va aprofitar l’alegria de l’ascens per celebrar un encontre entre l’Esportiva i una potent Selecció de Mataró. En motiu d’aquest partit tan especial, es va estrenar la nova il·luminació de la pista de la Gàbia, tal com queda reflectit amb la magnífica càmera fotogràfica de Santi Carreras en la imatge de la portada d’aquest Butlletí.

Els infantils campions provincials: La inextingible pedrera del club seguia donant alegries, la més gran per part de l’infantil que es va alçar amb el Campionat provincial derrotant el Gavà a la final. Es tractava d’un equip bàsicament format per jugadors provinents del Montesrrat, i en el que van jugar-hi: Ortega, Serra, Criado, Jimeno, Salazar, Genisans, González, Mateo i Marín. També els juvenils van demostrar un gran nivell guanyant la “Copa Primavera”, torneig preparat pels equips de base dels clubs en disputa de fases d’ascens.

Èxit efímer i noces d’or (1972-1980)

No es pot mantenir l’èxit

72-73: 2a divisió. Un ascens a Segona es difícil de mantenir, i més en una categoria que tenia tan sols dos grups a tota Espanya. Els seus rivals foren: Espanyol, Laietà, Mollet, Marcol, Llíria de València, CC Badalona, CC Gràcia, Ademar, Terrassa, Granollers, Salle Barcelona, Ripollet i Santa Coloma. La plantilla estava formada per Costart, Xiqués, Martín, Esparrech, Fité, Fors, Vidal, Mons, Caminada i Rigau, i seguia entrenada per Santi Solé.

La temporada va començar amb la incertesa de no disposar de pista coberta, una condició indispensable per jugar a Segona. Per sort es va arribar a un acord per poder jugar a la pista del Velòdrom cedida pel Deporte Ciclista Mataró. El projecte de cobrir la pista del Centre Catòlic, es veia afavorida segons va explicar Pere Bravo, pel traspàs de les joves promeses Puigderrajols, Mateu i Castro al FC Barcelona, gràcies als “recursos morals i d’influència” que això havia de proporcionar, però encara faltarien uns quants anys perquè això passés. Per la seva part, l’entrenador va declarar que creia que el canvi d’escenari no minvaria les seves possibilitats, ja que hi podrien entrenar una vegada a la setmana.

L’Esportiva va començar una temporada qualificada pel seu entrenador de “dificilíssima” de manera molt negativa perdent sis partits, entre ells 54-81 contra el líder Ripollet, que certificava l’alt nivell que regnava a la nova categoria. Amb l’equip en la darrera posició la directiva va cessar Solé i va formar un tàndem tècnic entre Francisco Solana i Jaume Ventura. El canvi va portar resultats a curt termini, ja que es va vèncer al CC Gràcia per 59-69, però el somni va acabar aviat, perdent contra el cuer, el Laietà per un clar 55-74. Tal com es deia a la premsa local: “Una galleda d’aigua freda que acabava amb les esperances que ens havia fet concebre la victòria de la setmana anterior”.

L’any nou semblava no portar noves esperances, però tot i les dures derrotes fora de casa es va confirmar un bon joc, i millor sort, a casa. La segona victòria va tardar en arribar, però va ser merescuda contra l’Espanyol (71-69), després també es va superar el Granollers (66-61), el Terrassa (81-64) i el Gràcia, amb la qual es va deixar el darrer lloc del grup, i amb molta més moral es va començar a pensar seriosament en la salvació.

Per sort pels interessos esportivistes, només baixava un equip directament, i al final, gràcies a les victòries a camp propi, l’equip ara entrenat pel jugador Martín va quedar en penúltim lloc, amb el que es veia obligada, junt amb els dos equips que la precedien en la classificació, a jugar-se la permanència en una promoció. El rival va ser el Calella, que havia fet una gran temporada a tercera, i no va perdonar. En el primer partit, jugat a Pineda, van patir un clar 68-42, que condemnava l’Esportiva a remuntar 26 punts a la tornada. A Mataró la victòria va ser per l’Esportiva, però totalment insuficient. D’aquesta manera, els calellencs es feien amb la plaça del club mataroní a 2a Divisió, amb dos “vells coneguts” a les seves files, com eren Vicente i Pumarola. D’aquesta manera l’Esportiva perdia una magnífica Segona Estatal, a la que tant havia costat arribar.

Bravo va fer una valoració d’aquest descens, i en va acusar en part a la pista del Velòdrom, per ser de diferent mida que la pròpia, però va voler recordar l’ajuda del Deporte Ciclista, que els havia permès entrenar-hi un dia. També va destacar el fet de que fossin dels pocs equips totalment amateurs.

Bon paper del juvenil: El juvenil de l’Esportiva, amb jugadors provinents del gran infantil, va arribar a la Fase Semifinal provincial de la seva categoria. Curiosament la fase final es va disputar a Mataró, i va ser guanyada pel Barça. Les noies de l’Esportiva van jugar la Primera Provincial i tot i que es va plantejar la seva desaparició van continuar fins la temporada següent.

El juvenil quasi tomba el Barça

73-74: 3a divisió. Es va iniciar la temporada contractant Josep Vallès, antic jugador del CD Mataró i exentrenador del Calella, i amb un equip poc renovat, només amb les baixa de Costart i Xiqués, i les novetats de Navarro, Jiménez i Sancho, però amb la intenció de retornar a la Segona Divisió. malauradament per les arques del club, el grup que havia tocat es preveia molt costós, ja que s’havien de fer diversos viatges a les Illes.

El primer pas per aconseguir el retorn no va ser gens positiu, ja que es va començar perdent. Ben aviat, però, es va demostrar la vàlua del conjunt, i anant de menys a més, l’equip esportivista va arribar a poques jornades del final com a líder solitari. Però, a causa de la igualtat, la derrota contra el Sant Adrià a falta de dues jornades, va fer perdre tota possibilitat de classificar-se per la fase d’ascens. Finalment, després de perdre el darrer partit al camp del campió, l’Esportiva va acabar en una meritòria tercera plaça, que no permetia seguir somiant amb l’ascens.

Gran actuació del juvenil: A punt va estar d’eliminar el FC Barcelona per entrar a la fase semifinal, perdent només 64-60, amb un equip format per Gimeno, Salazar, Mateo, Ortega, Genisans, Pera i González. Van tancar la temporada amb el títol juvenil del Trofeu Federació per equips de tercera, superant en el darrer partit al Sant Adrià.

Pera a la selecció estatal juvenil

74-75: 3a divisió. L’Esportiva, amb Sebastià Solé com a entrenador, va fer un bon inici de temporada, però una mala ratxa perdent contra els tres primers classificats, la va portar a distanciar-se de manera irremeiable del cap del grup. Al final, després d’un campionat molt irregular, no vencent mai els millors equips, va acabar vuitè i salvant la categoria per basket-average contra el Caldes. La plantilla estava formada per Fité, Vidal, Fors, Ferrer i Carbonell (de la passada temporada), Rigau, Jiménez, Ortega, Gimeno, Salazar, Genisans i Mateu. Havien causat baixa de l’equip Caminada Martín i Mons.

L’equip juvenil va protagonitzar el fet més destacat de la temporada, ja que es va classificar per la fase final provincial, on va derrotar contra tot pronòstic el gran favorit, el FC Barcelona (78-77) i l’Espanyol (63-62). Però l’equip barcelonista no va acceptar de bon grat la derrota, i sabent-se sense opcions de classificar-se en segon lloc, va deixar que el CC de Badalona li remuntés el marcador al final del seu enfrontament (va cedir un parcial de 1 a 20) perquè l’Esportiva estigués obligada a guanyar els badalonins en el darrer partit. Al final, els esportivistes van caure 59-46 contra el CC Badalona, amb el que la bruta jugada del Barça va provocar que els de Badalona es classifiquessin per basquet-average. Classificació: Joventut Badalona 8, CC Badalona 4, Esportiva 4, Barcelona 4, Espanyol 0. Cal afegir que el Círcol Catòlic va superar el seu sector i va arribar a la fase final del Campionat d’Espanya.

Tot i la lògica decepció, la gran actuació de Josep Pera, li va servir per ser seleccionat pel mataroní Antoni Serra per formar part de la selecció estatal juvenil, en un equip en que hi havia uns joves San Epifanio, Solozábal o Iturriaga. L’stage per l’Europeu de la categoria de Grècia es va fer al mateix Palau d’Esports, on els joves fins i tot hi menjaven i dormien. Al final, van aconseguir un cinquè lloc meritori, però que no va acabar de convèncer als més exigents ja que dos anys abans s’havia aconseguit el segon lloc.

Retorn al velòdrom

75-76: 3a divisió. L’Esportiva va retornar al velòdrom a causa de les obres al Centre Catòlic però sobretot per assegurar-se una pista coberta per no haver d’aplaçar partits, amb un equip format bàsicament per jugadors júniors que havien aconseguit la Copa President l’anterior temporada, ja que com a sèniors només hi havia Xivillé, Jiménez i Bosch. Es confiava per tant en la pedrera i seguien entrenats per Sebastià Solé, i amb Joaquim López com a preparador físic.

Després d’un inici titubejant, els joves jugadors van iniciar una ferma reacció que no va tenir continuïtat, tot i que va estabilitzar l’equip en la zona tranquil·la de la taula classificatòria per acabar en la novena plaça.

Els júniors, van demostrar ser un magnífic bloc que va tornar a classificar-se per les fases provincials com a campió del seu grup. En aquesta fase, no es va poder repetir la gesta de la temporada anterior, acabant en 5è lloc per davant la Salle Gràcia, això sí, mantenint la base del bàsquet mataroní a un nivell molt alt. Malauradament, tot i l’espina clavada de l’anterior temporada, aquesta gran generació es va tornar a quedar fora de la fase estatal, a la que hi acudirien Joventut, Barcelona, Salle Barcelona i CC Badalona (amb qui es va perdre en el partit decisiu). Jugaren Ortega, Pera I, Pera II, Salazar, Serra, Ferrer, Mateo, Vega i Castro. A la Copa Federació, van ser subcampions per darrera el Joventut de Badalona.

Es reafirma el poder del planter

76-77: 3a divisió. L’Esportiva va fitxar Joaquim Castelló, que substituïa Solé després de dues temporades al capdavant del primer equip per comandar un conjunt sense gaires canvis, amb molts jugadors sortits del gran júnior. Un altre any amb moltes despeses a causa dels desplaçaments a les illes, però que es començava amb les màximes aspiracions per part del seu jove entrenador.

El campionat es va desenvolupar amb un dominador absolut, el Yanko d’Inca que comptava a les seves files amb un americà i altres jugadors de reconegut prestigi. L’única lluita interessant era pel segon lloc, i l’Esportiva amb un bon final de primera volta, amb victòries contra Calella, Blanes i Alcázar, s’hi va afegir. L’inici de la segona volta va ser sorprenent, i es va estar a punt de vèncer el segon classificat (Ademar Badalona) i robar-li la plaça promocionista (67-62), però tot i que els esportivistes van mantenir un gran nivell, només van poder acabar en tercera posició. Un meritori resultat, però, que no permetia promocionar. Al final, només dos punts van separar badalonins (segons classificats) de l’Esportiva, que seguia demostrant la vàlua del planter.

Arriba Soler com a entrenador-jugador

78-79: 3a divisió. L’Esportiva havia contractat l’entrenador José Luis Martínez pel primer equip, amb Bonaventura Riera com a ajudant. Al final, però, sorprenent a tothom, van decidir fitxar el veterà jugador mataroní Josep Maria Soler, com a jugador-entrenador. Soler provenia del Manresa de la Lliga Nacional, però venia amb moltes ganes per començar a forjar a l’Esportiva la seva etapa com a entrenador, mentre Martínez va passar a entrenar el Júnior. Les esperances al màxim. En la vessant econòmica, la Federació va decidir subvencionar una part dels tres viatges a les Illes, amb el que la categoria seria més suportable econòmicament del previst.

El primer tram de campionat va ser prou satisfactori, i després d’una bona ratxa de resultats els esportivistes van col·locar-se darrere del líder Viladecans. Soler destacava en el sí d’un conjunt format també per Salazar, Ferrer, Jiménez, Fité, Martínez, Arnauda i Prat. La primera volta va acabar amb l’Esportiva en segon lloc, a quatre punts del destacat líder, que semblava assegurar-se molt aviat una plaça d’ascens. Després de guanyar la Copa Nadal d’Argentona, es va encarar el segon tram de lliga amb moltes esperances. Al mes de març, a falta de 6 jornades, ja es somiava amb el títol de tercera després de derrotar àmpliament el líder per 82-50 (31 punts de Soler) i superar l’average de 19 punts negatius. Després d’exhibicions com aquesta, quedava sobradament demostrat l’èxit del fitxatge de Soler, un autèntic revulsiu. La derrota contra el Premià, va fer reaccionar amb dos triomfs contra Salle Maó i Sant Josep Obrer, però es va tornar a perdre aquest cop contra el Gavà. Tot i això, la victòria contra Alisos (84-67), va permetre arribar a la darrera jornada amb possibilitats d’obtenir el títol i la plaça d’ascens directe. Els homes de Soler, amb 36 punts, havien de derrotar el Cornellà i esperar que el Viladecans que tenia 38 punts, perdés en el seu desplaçament a Ciutadella. L’Esportiva va complir, amb un gran triomf a Cornellà per 81-85, amb Soler (42!!), Fité (16), Jiménez (10), Salazar (6), Infantes (1), Bonamusa (4) i Arnauda (6), en un partit que va acabar amb eufòria en grup de jugadors, directius i seguidors que s’acostaren a Cornellà. Però faltava la derrota del líder, que al final no va arribar. Per tant, després d’una magnífica segona volta, s’havien de jugar l’ascens a Segona en una fase de promoció.

També els júniors van acabar en segon lloc, després de caure en el darrer i decisiu partit contra el Cornellà, que es va endur el títol, i van repetir lloc a la Copa Federació. Es seguia treballant bé amb la pedrera…

La medicina a casa

79-80: 3a divisió. La temporada va començar amb la baixa de Soler, que deixava l’equip sense entrenador ni estrella. la solució va ser senzilla, i es va donar la responsabilitat del primer equip a José Luis Martínez, entrenador fitxat la temporada anterior pel primer equip però que s’havia quedat amb els júniors i fent de segon de Soler. Malauradament, el nou entrenador no va durar gaire, ja que al mes de desembre ja va ser cessat pels fluixos resultats de l’equip, que va acusar en part la marxa de Soler. El recanvi va ser Sebastià Solé, que no va poder evitar que s’acabés l’any quasi com a cuers. Però l’Esportiva va reaccionar amb dos empats (quan encara no es feia pròrroga) i tres victòries consecutives que l’aproparen a la zona mitja de la taula.

Al final, l’Esportiva va salvar dignament la categoria a una jornada pel final amb una brillant victòria a Vic: «Com en tantes altres ocasions el remei va arribar posant un tècnic de la casa – Sebastià Solé- perfecte coneixedor de tots els homes de la plantilla». Concretament van jugar Batlle, Infantes, Rodado, Gimeno, Arnauda, Bonamusa, Jiménez, Genisans, Mateo i Estrella. Onzè lloc en un campionat de catorze equips guanyat pel Sant Josep gironí.

I l’equip femení, entrenat per Bonaventura Riera i sota el nom d’Esportiva Cirera, també es va refer d’un fluix inici de temporada i va arribar a jugar la fase de qualificació del Campionat Provincial. Van afrontar el campionat amb les següents jugadores: Pujadas, Parra, Barnada, Nani, Lorente, Juvés.

Dels anys 80 als 90

La gàbia per fi coberta (1980-1985)La pista es converteix en Pavelló

80-81: 1a catalana. Una bona notícia va fer començar la temporada amb millors ànims: Pere Bravo va confirmar que ben aviat s’iniciarien les obres per col·locar la coberta a la pista de la Gàbia, que finalment van començar el mateix més d’agost. La inauguració oficial es va celebrar el cap de setmana del 27 i 28 de setembre del 1980, amb la presència de les màximes autoritats, entre elles el President de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, i l’Alcalde de Mataró, Sr. Manuel Mas. Per tal d’estrenar la pista, esportivament parlant, es va jugar una matinal entre l’Esportiva i l’Espanyol. El partit entre primers equips va acabar amb el resultat de 62-81 a favor dels blanc-i-blaus.

En l’aspecte esportiu va destacar la incorporació d’Antoni Fernández Xivillé com a nou entrenador del primer equip masculí, que tenia un conjunt format per Rodado, Infantes, Gimeno, Almarza, Bonamusa, Jiménez, Ibern , Cardó, Romero, Llinares, Fàbregas i Mora. Es van estrenar amb una victòria fora de casa, però el primer triomf a la pista coberta no va arribar fins a finals de novembre contra el Santa Coloma per 78-62. Una victòria històrica que es va fer esperar massa… A partir d’aquí la pista pròpia es va anar convertint en un petit fortí, en la qual només es va cedir una derrota, fet que va servir perquè tot i la irregularitat fora de casa, es salvés la categoria malgrat perdre en el darrer i decisiu partit de lliga a Sants contra el JAC. Per sort, l’Alisos implicat en la lluita per eludir el descens també va perdre i els mataronins van acabar en onzena plaça d’un campionat guanyat pel Premià de Mar.

El femení, sota el nom d’Esportiva-Cirera va disputar el campionat Regional amb les següents jugadores: Anna, Alcoy, Parra, Barnada, Nani, Amparo i Juvés. El junior masculí també va fer una bona temporada, acabant segon del seu grup i classificant-se per la fase catalana de Tercera, caient en semifinals per un sol punt contra el Dosa.

La darrera alegria de l’any va arribar en la Nit de l’Esport, que va premiar el club pel seu esforç per cobrir la pista del Centre Catòlic, «potenciant en gran mesura l’activitat a desenvolupar en la mateixa.»

Torna Soler

81-82: 1a catalana. En acabar la temporada, Pere Bravo s’enorgullia d’avançar el retorn de Josep Maria Soler com a entrenador jugador, més el retorn dels jugadors Ortega i Arnauda. La lliga va començar amb una regla matemàtica: victòries convincents a casa però derrotes lluny de la Gàbia, que no van permetre ficar-se en el grup capdavanter. La primera victòria fora de casa, es va fer esperar fins a febrer, vencent al Sant Joan per 55-72 i apropant-se als primers llocs.

Al final, després de guanyar en la darrera jornada a la pista del segon classificat, van acabar en una tercera plaça a força distància del segon que «va sabre a poc». És evident que si tots els partits fora de casa haguessin estat com l’últim, el resultat hauria pogut ser més positiu. Van jugar Almarza, Arnauda, Ortega, Gimeno, Costilla, Romero, Petit, Puig, Jiménez, Jubany i Soler.

Pel femení es va comptar amb el tècnic Joan Armengol, que va aconseguir la permanència amb el mateix bloc de jugadores que l’anterior temporada. Pel que fa a la base, va destacar la bona actuació de juvenil i júnior, que van classificar-se per la fase final de la seva categoria com a segons dels seus respectius grups.

Campions de grup

82-83: 1a Catalana. L’Esportiva va estrenar la temporada amb una presentació dels seus vuit equips i més de cent jugadors i jugadores. L’acte central va ser un interessant partit entre el sènior local i el CE Mataró que va acabar 80-83 a favor dels groc i negres que militaven a 1a B. L’equip estava format per Soler (que també seguia com entrenador), Arnauda, Jiménez, Gimeno, Petit, Saleta, Teixidó, Rodado i Infantes.

La lliga de 1a Catalana va començar de fàbula: quatre victòries i liderat en solitari. Tot i que es va trencar la ratxa, l’equip va continuar en la seva bona línia de joc i resultats, i amb la incorporació del madrileny Aguilar, tenien l’esperança d’aconseguir una de les dues places que permetien lluitar per l’ascens a Segona. I realment la part final de campionat va ser sorprenent: els homes de Soler van assolir el liderat a falta de tres jornades pel final i amb tres victòries contundents no van deixar escapar la possibilitat de ser campions de grup amb tres punts sobre el Malgrat.

Després d’aquest èxit, van disputar una fase amb els dos primers dels altres grups (Sant Cugat i Horta) per «ordenar» els equips per les places d’ascens, que encara no se sabia quantes serien. Els resultats van ser molt igualats (tots els equips van acabar amb quatre punts) i els millors en average, que eren Esportiva i Sant Cugat, van disputar una final per decidir qui seria el campió. Com no podia ser d’altra forma va regnar la igualtat, acabant el matx 72-73 favorable als vallesans després d’una pròrroga. Però, Pere Bravo es mostrava optimista ja que mentre els entregaven el trofeu, els directius de la Federació els van prometre que els dos equips pujarien a Segona. Però els dubtes van aflorar, i tot va passar a dependre de si el Premià acceptava pujar a 1a B o no, ja que si no ho feia la 2a quedaria amb quinze equips i s’hi acceptaria l’Esportiva. Però al final els premianencs van decidir pujar a la categoria que havia perdut el Mataró, i l’Esportiva es va quedar altre cop a un sospir de l’ascens. Així relataven la decepció al programa Carnet Deportivo de Radio Mataró: “No; amics; contra el que es podia esperar del transcurs i sobretot de l’acabament de temporada, l’Associació Esportiva no pot pujar de categoria. No es comprèn que es facin jugar competicions en les que sigui una incògnita quin premi hi haurà dels primers, ni molt menys que directius de la Federació assegurin que pujaran primer i segon… quan la cosa, pel que s’ha vist no és pas certa”.

La base del club continuava portant alegries, aquest cop per mitjà dels equips infantil i juvenil que van arribar de manera brillant a la Fase final catalana de les seves categories, sense equips de Preferent.

Accent americà

83-84: 1a Catalana. Abans de marxar de vacances, Bravo va avançar per sorpresa que l’entrenador del primer equip seria l’americà Ed Johnson, afincat a Catalunya després que Antoni Serra el fitxés anys abans com a jugador pel Manresa. Amb ell, l’equip va fer un explosiu inici de temporada, amb onze victòries consecutives que l’alçaren amb el liderat indiscutible. Els jugadors que tan bon inici van fer eren Canal, Jiménez, Infantes, Arnauda, Gimeno, Petit i Garcia.

L’equip no va perdre cap partit fins a finals de desembre contra el Sant Adrià, però quan semblava que la segona volta de campionat podria ser igual d’exitosa, l’Esportiva va perdre quatre partits, un d’ells de manera dura contra el Calella (92-61) que li va prendre el liderat i la possibilitat de pujar directament a Segona ja que tot i empatar a punts, els capellans tenien millor average. Malament també va anar la fase del 4 al 6, ja que es van perdre totes les opcions de pujar quedant en darrer lloc al guanyar només un partit. Però la temporada va tenir un final alegre, ja que va finalitzar amb un dels molts viatges a Torino que farien els equips de base.

Centenari del Centre Catòlic

84-85: 1a Catalana. Davant l’inici de la nova temporada a 1a Catalana, la junta va decidir contractar el tècnic de la casa Sebastià Soler per rellevar el tècnic americà Ed Johnson que havia estat contractat per l’Iveco de Gijón.

La celebració central de la temporada, va ser el Centenari del Centre Catòlic. Per aquesta efemèride es van celebrar importants tornejos juvenils i júniors. El resultat més destacat va ser el triomf del juvenil de l’Esportiva, després d’eliminar el Barça en semifinals per 78-76. Com a nota anecdòtica cal destacar que el partit es va haver d’aplaçar a quatre minuts del final, a causa de la forta pluja que va impossibilitar la pista, amb 78-71 al marcador. Per tant, a prop van estar els barcelonistes l’endemà de donar la volta al marcador. I superat l’escull més complicat, el juvenil va guanyar la final contra el Grup Barna 64-62. També en aquest inici va destacar la classificació de l’infantil per la categoria Preferent, que acabaria en quart lloc de la fase provincial comandada per Barça i Joventut.

L’inici del sènior masculí entrenat per Solé va tornar a ser molt bo, lluitant durant amb molta intensitat al llarg de bona part de la temporada amb l’Horta pel liderat. Però al final, va entrar un tercer actor en escena. El Pineda va ser l’equip que va aprofitar millor els errors dels seus rivals per emportar-se el títol i l’ascens, mentre l’Esportiva s’havia de conformar amb l’ingrat tercer lloc del grup per darrera l’Horta.

Equips de categoria estatal (1985-2002)

Temporada històrica: doble ascens

85-86: 1a catalana. L’Esportiva va fitxar l’entrenador Joan Monsalve, que va fer una gran campanya amb els jugadors esportivistes. Tot i no començar gaire bé la temporada, des del principi va creure en els seus jugadors que van reaccionar amb fermesa en la segona volta. Van acabar el campionat com a segons del seu grup, i després de vèncer la fase amb els altres dos sub-campions es van proclamar quarts de Catalunya. L’equip estava format per J.Bosch, F.Bosch, Gimeno, Canal, Solà, Matamoros, Jiménez, Serra, Comas i Arnauda. En teoria aquest lloc no donava el dret a l’ascens, però una ampliació de la 2a Divisió Estatal va provocar l’ascens de diversos clubs catalans, i entre els beneficiats hi havia l’Esportiva. El seu president Pere Bravo seguia fent gestions per poder estabilitzar el club en aquesta categoria, fent gala del fet que sempre s’havia comptat amb jugadors totalment amateurs.

L’equip femení, tot i no tenir una gran tradició a l’Esportiva, sota la direcció de Glòria Parés va acabar segon en el seu grup de 2a Categoria Catalana, i en setè lloc de la categoria després de guanyar el Banyoles en la fase intergrups. Aquesta classificació correlativa entre tots els grups va beneficiar, igual que en categoria masculina, l’equip de l’Esportiva que va acabar guanyant-se l’ascens a 1a Catalana gràcies a l’ampliació de la categoria.

També va fer una gran temporada l’infantil masculí, que va quedar campió de la província de Barcelona (derrotant al Joventut de Badalona) i classificant-se per la fase final del Campionat de Catalunya. El campionat es va organitzar en dos grups de quatre, i l’Esportiva va quedar segona del seu grup per darrera del Centre Catòlic Hospitalet. En la lluita pel tercer lloc, els joves esportivistes van perdre contra Salle Reus per 64-60, acabant en una meritòria quarta posició.

Lluitant amb amor propi

86-87: 2a divisió. L’Esportiva estrenava temporada, categoria i espònsor, amb el que prenia el nom de “Casabella Esportiva”, però continua amb el mateix entrenador que tan bon resultat havia donat. La segona categoria es va reestructurar en dos grups de dotze equips, d’un potencial considerable. El grup de l’Esportiva semblava el més fort, amb diversos equips amb experiència en categoria superior (Montgat, Pineda, Premià, Mollet), però els mataronins afrontaven la temporada amb il·lusió com ho demostra el partit de presentació contra el Tesla Sislov txec, guanyat per 66-56. L’equip estava format per Josep Ma Bosch, Francesc Bosch, Gimeno, Arnauda, Jiménez, Safont, Caso, Roca, Casas, Canal, Comas i Matamoros.

La dificultat del grup va quedar patent amb les derrotes inicials contra Montgat i Eivissa, però la reacció del Casabella- Esportiva va arribar amb victòries ajustades contra Grup Barna (74-72) i Montanyesa (70-69). Però una molt mala ratxa abans d’arribar a l’equador de la competició, va fer perdre tota esperança de lluitar per l’ascens, tot caient a la classificació amb els mateixos punts que el cuer. Sortosament, a la segona volta van aconseguir necessàries victòries, entre elles una “Sorprenent i alliçonadora victòria” contra el Caixa Sabadell (73-63), que segons s’explicava a Radio Mataró, va destrossar momentàniament el pessimisme, transformant-lo en una esperança, això sí, d’esquivar el play-off de permanència (de descens o de permanència, com es vulgui dir). La situació era molt crítica, però en el moment més delicat va sorgir l’amor propi dels jugadors, que van fer una magnífica recta final, guanyant al Canet, SESE, i, per acabar, Salle Maó (100-92), que va permetre assegurar la categoria.

“Potser les coses no serien igual, si tots els clubs fessin l’esport a la mida de l’Associació Esportiva. Donant simplement els passos que es poden donar, baix el prisma del més absolut amateurisme en els jugadors.” Josep Gomà- Carnet Esportiu de Radio Mataró (5-5-87).

El sènior masculí única decepció

87-88: 2a divisió. Blai Serena va estrenar-se a l’inici de la temporada com a president de l’Esportiva. L’inici de temporada no va ser gens bo, i el que era l’entrenador Josep Comas, va dimitir poc abans d’acabar la primera fase en el darrer lloc de la classificació havent de disputar la fase de permanència. Va agafar el relleu Josep Jufre, qui en el seu segon partit com a entrenador va aconseguir una il·lusionant victòria a Ferreries. Però la fase per la salvació no va anar gens bé, i a falta de dues jornades per l’acabament, el Pou Prat va perdre a Canet la categoria. No va ser, per tant, un gran any, ja que l’equip no va poder mantenir com la temporada anterior la Segona Divisió caient novament a 1a Catalana.

Però aquesta va ser la única decepció, ja que l’equip femení va fer una bona temporada tot i que es va quedar a les portes (en concret a un sol punt) de pujar a 2a Estatal, els equips de la pedrera i l’escola de bàsquet seguien donant moltes alegries i els veterans de l’Esportiva semblava que no tenien rival a la comarca.

Retrobament local més avall que mai

88-89: 1a catalana. L’Esportiva “Transports Pou Prat” va afrontar la temporada a 1a Catalana amb les màximes aspiracions, i la motivació “extra” de retrobar-se després de 25 anys amb el CD Mataró, que per problemes econòmics havia hagut de renunciar a la 1a B Estatal. Els dos equips de la ciutat, que estaven en diferents grups, es retrobaven malauradament molt més avall que mai, lluny de la màxima categoria estatal. S’havia contractat Narcís Margall com a entrenador, i es disposava dels següents jugadors: Arnauda, Bosch, Comas, Castelló, Auladell, Maymir (torna del Blanes), Solà (torna de Maó), Cruells, Flores, Begué i Maymí.

L’Esportiva va fer des del principi una magnífica temporada, amb una trajectòria paral·lela al Mataró, que també anava com a líder del seu grup. L’Esportiva de manera encara més destacada que el Mataró, va mantenir la imbatibilitat fins la jornada catorze. Al final, l’Esportiva es va coronar de manera brillant com a líder a falta de dues jornades, mentre que el Mataró feia el mateix en la darrera jornada. D’aquesta manera els equips mataronins demostraven que mereixen una categoria més elevada, i es van jugar entre ells la final del Campionat Català. A l’anada, el Mataró va fer valer l’avantatge de camp guanyant al Palau Mora per 76-68, amb un gran partit del seu base Spa. Però l’Esportiva va remuntar a la tornada amb un clar 72-61. Això va donar a l’Esportiva el títol de Campions de 1a Catalana, magnífic epíleg a una gran temporada que acabava amb l’objectiu acomplert a nivell de club i de ciutat: els dos equips mataronins a 2a divisió estatal. Per la seva banda, l’equip femení va aconseguir la permanència a 2a Divisió Estatal en la fase final de permanència, després d’haver acabat en cinquena posició del seu grup.

Emoció en “La Festa de l’Esportiva”. El sopar de final de temporada es va convertir en una autèntica festa que va demostrar el gran ambient que vivia el club. Va reunir més de tres-cents comensals al Restaurant del Laietània, i va viure el moment més emotiu amb l’homenatge als supervivents del primer equip de bàsquet de l’Esportiva: Montasell, Llinés, Pujades, Ginesta i Xivillé, junt amb el llavors president Cuní i el delegat Travessa.

Retorn i estabilització a Segona

89-90: 2a divisió. L’Esportiva encarava una nova temporada il·lusionant amb més de tres-cents jugadors als diferents equips de l’entitat. La sort va voler separar els dos equips mataronins altra vegada, en un campionat de Segona que es preveia apassionant i difícil. L’Esportiva Pou Prat va aconseguir un conveni amb l’IFA Granollers, de la màxima categoria, que va accedir a cedir una sèrie de jugadors a canvi de poder comptar amb algun esportivista que li pogués interessar. També es va tancar un acord amb l’AE Boet de tercera categoria. La plantilla, dirigida per Margall, estava formada per Arnauda, Solà, Maymir, Comas, Flores, Castelló, Torres, Begué (júnior), Jover i Arenes (Canet), i Marc Galvany i Josep Mora (IFA).

Després d’una pretemporada molt atrafegada (amb gira europea dels sèniors, vinguda de joves equips europeus a Mataró, viatge a Lyon, torneig de presentació amb Valvi, IFA i Slavia de Praga) va començar la temporada del retorn a 2a Estatal. L’inici va ser irregular, i tot i una lleugera revifada, el Pou Prat va acabar l’any en un moment difícil, massa a prop de la cua. Al final, això es va pagar, i mentre el Mataró jugava la Fase d’ascens l’Esportiva va haver de disputar la de permanència.

Però l’equip va fer un bon final de temporada, i va assegurar la permanència del sènior, fet que va permetre fer una Festa de Final de temporada encara amb més assistència que l’any anterior. Més de 400 persones, entre elles la Sra. Marta Ferrussola, que l’any anterior s’havia excusat a última hora d’assistir-hi. L’ambient era immillorable.

90-91: 2a divisió. El sènior va encetar la temporada amb dues victòries esperançadores, però una molt mala ratxa va fer perdre les opcions d’estar al grup d’ascens ja al mes de novembre. La reacció no va arribar i es va haver de jugar la fase de promoció per segon any consecutiu, motiu pel qual Margall va dimitir del seu càrrec, sent substituït per Isidre Carmona. S’afrontava la segona fase del campionat amb l’únic objectiu d’aconseguir la permanència de la manera més tranquil·la possible. Per això, i per coordinar l’estructura esportiva del club, la junta va decidir contractar el búlgar Ivan Hristov Todorov, que havia estat seleccionador del seu país. La fase no va ser senzilla, i després de patir seriosament per la categoria, es va poder certificar la permanència fins el penúltim partit guanyant el líder del grup, el Sant Cugat, per 75-64 amb els següents jugadors: Gibert, Ràfols, D.Serra, Jover, Arenas, Mora, Corona, Jordà, Manent. També va jugar M.Serra.

També l’equip femení va salvar amb nervis la 2a Femenina, en un doble enfrontament amb el Terrassa. Sortosament a la tornada a Mataró es va remuntar el 58-55 advers, amb un clar 66-50. Jugaren Coral, Ribera, Lleonart, Amorós, Catà, Bursetk, Lasaga, Usero, Cid i Viza. I la base, es consolidava com una de les millors de Catalunya. Per posar dos exemples, el cadet es proclamava quart darrere de Barça, Montigalà Joventut i IFA Granollers. I els més destacats, els Pre-Mini quedaven sub-campions de Catalunya.

Premini temp. 90-91, sots-campió de Catalunya.

L’altre equip de la ciutat, l’històric CD Mataró va patir un dels seus moments de major crisi. L’equip va seguir jugant la fase d’ascens, però mentre la junta en ple havia dimitit i ja es temia pel futur del club groc i negre… Al final, la junta del CD Mataró va decidir separar la secció de bàsquet, amb el que es va crear un nou club: el CB Mataró.

91-92: 2a divisió. Després del satisfactori final de temporada, la junta va decidir ratificar Isidre Carmona com a entrenador del primer equip. L’Esportiva va començar el campionat en bastant bona forma. Hi havia molta igualtat en el grup de sis equips, i per aquest motiu, tot i perdre alguns partits, es va lluitar amb fins al final per entrar en la lluita per l’ascens. Una clara derrota contra el Vic (113-69) va fer reaccionar, ja que es necessitaven tres victòries en els tres darrers partits per assegurar-se una plaça al grup d’ascens. Amb un gran punt d’honor es va guanyar a Castellar (66-82) i contra un gran Maó (85-80), però els resultats aliens no van afavorir, i a més en el darrer partit es va caure contra el Sant Cugat per 93-62. Per tant, per tercera temporada consecutiva s’havia de jugar la fase de permanència, mentre el nou CB Mataró- NH lluitava com a campió del seu grup per l’ascens que finalment aconseguiria.

La nova fase no va començar gens bé per l’Esportiva (1 victòria en quatre partits) i van decidir que el director tècnic Hristov Todorov passés a entrenar el primer equip. La reacció va arribar, i a partir d’aquest moment es van fer grans partits, però la irregularitat va provocar que abans de la darrera jornada només s’eludís el descens directe i haguessin d’evitar la promoció en el darrer partit contra el Castellar, amb els Díaz, Ràfols, Jover, Comas, Mora, Corona, Serra, Jordà i Manent (També van jugar al llarg de la temporada Flores, Masferrer i Herreruela). La victòria dels esportivistes va arribar, però no sense suspens. Van caldre dues pròrrogues, guanyant finalment per 103-92. El sènior femení, en canvi va aconseguir ser campió del seu grup de 2a femenina, classificant-se per la fase d’ascens a 1a B, en que no faria un paper destacat. Jugaren Polvillo, Claus, Lleonart, Sànchez, Catà, Pérez, Martínez, Gilabert, Burset, Coderch i Ucero.

Pel que fa a la base, cal destacar els títols de Campions de Catalunya del cadet Femení amb un equip format per Sánchez, Carreras, Màrmol, Vidal, Garcia, Farrés, Cusachs i Cabot, entrenat per Rafael Gallego, i de l’infantil masculí, amb Sánchez, Llach, Rodríguez, Tenas, Keudell, Puig, Jiménez, Martínez, Marina i Soriano dirigit per Joaquim Martínez.

92-93: 2a divisió. El tècnic mataroní Jaume Ventura va tornar a Mataró després de vint anys entrenant equips de primer nivell per tot l’Estat, i va acceptar dirigir l’Esportiva. Una de les novetats de la temporada era un important acord entre els dos clubs mataronins (creant la comissió anomenada Mataró Bàsquet), per intentar assentar els dos clubs en les seves respectives categories (CB Mataró a la potent 1a B, i Esportiva a 2a estatal) i estrenant l’Esportiva un sub-23 del qual el Mataró podia disposar dels seus jugadors.

El campionat, que a diferència de temporades anteriors es jugava en un sol grup, no va començar gens positivament per l’Esportiva. Les victòries escassejaren, i l’Esportiva va arribar a caure en el darrer lloc del grup. Les coses pintaven magres, en l’aspecte esportiu i en l’econòmic. Els dos clubs mataronins es trobaven davant una greu problemàtica, i sense espònsor, van haver-hi els primers indicis de vaga a causa de l’incompliment de l’ajut promès per l’ajuntament. Finalment, però, els jugadors de Mataró i Esportiva van decidir jugar els seus respectius partits. La crisi va portar a celebrar un acte insòlit: “Fem la línia”, que consistia en un cordill, que la ciutadania havia de cobrir amb monedes de “vint duros”. Mentrestant, el Mataró seguia lluitant per l’ascens a la màxima categoria i l’Esportiva per no caure de 2a Estatal. La mala trajectòria de la temporada, que es va traduir en la darrera plaça del grup, obligaven a jugar la promoció de permanència, però al final la retirada del Sedis Seu d’Urgell va donar la permanència segura sense haver de jugar-la a la pista. El sènior femení, per la seva part, va començar de gran manera la temporada, però es va anar desdibuixant i va acabar en un discret setè lloc.

Primer equip masculí de la ciutat

93-94: 2a divisió. La nova temporada basquetbolística estava marcada, sense cap mena de dubte, per la desaparició del sènior masculí del CB Mataró, que, paradoxalment, tan bona temporada havia fet. Però al final, tot i quedar-se a un pas de retornar a la Divisió d’Honor, els sempre complicats problemes econòmics van fer que es vengués la seva plaça al Plasència. A l’Esportiva, l’anterior president Blai Serena va optar per no presentar-se a la reelecció, amb el que Pere Bravo pujava altre vegada a la presidència.

El primer equip va rebre els reforços d’exjugadors del Mataró, que van decidir reforçar l’equip groc i morat. La plantilla, dirigida per Xavier Rodríguez, va quedar així: Javier Alarcón, Òscar Jordà, David Jordà, Joan Raduà, Francesc Díaz, Francesc Triola, Carles González, Agustí Coma, Santi Jover, Francesc Comas, Jordi Oms i Jordi Manent.

Altra vegada es jugava en grups de sis que es disputarien el dret a jugar per l’ascens o per la permanència, però les cinc derrotes d’inici van deixar les coses molt magres pels esportivistes. La victòria a la pista del CB Manresa per 78-80 va alimentar les esperances de remuntada, que seguiren amb una victòria contra Igualada. Però el mal inici va condemnar als homes de l’Esportiva, que tot i una altra victòria no van poder eludir la fase de permanència, on evidentment s’esfumava qualsevol opció de retornar el bàsquet mataroní al lloc on li pertocava.

Fregant l’èxit

94-95: 2a divisió. Bona temporada del sènior masculí de l’Esportiva, entrenat per Quique Spa, en la seva segona temporada com a primer equip de la ciutat. Després d’aconseguir acabar en una magnífica segona plaça en el grup català de Segona Estatal van anar a Montsó a jugar les fases d’ascens a EBA. Era una temporada d’incertesa, ja que es començava a parlar de la possible fusió dels dos clubs de la ciutat, però no es va poder celebrar amb cap ascens ja que l’Esportiva va perdre en semifinals de les fases contra el Valls i es va quedar a les portes de l’ascens a l’anhelada Lliga EBA, la divisió d’argent. L’equip que va aconseguir la quarta plaça a les fases d’ascens a EBA estava format per Triola, Vergés, Masferrer, González, Carmona, Pérez, O.Jordà, Rovira, D.Jordà, J.Comas, Alarcón i Marc Ventura.

Equip temp. 94-95, entrenat per quique Spa.

Unió i… Lliga EBA

95-96: 2a Estatal. Al­ llarg de l’anterior temporada es va anar parlant amb insistència sobre la possible fusió dels dos equips de la ciutat: l’Esportiva tenia el millor equip masculí de la ciutat, mentre que el CB Mataró tenia el millor femení. D’aquesta manera s’unien esforços entre els dos clubs més històrics de Mataró, formant la Unió Esportiva Mataró. Aquesta unificació va estar presidida per Ramon Spa, que arribava amb la il·lusió refermada de buscar l’ascens del primer equip a la Lliga EBA.

Però la temporada, pel que s’esperava d’ella, no va començar gens bé. Dues derrotes d’inici contra Unió Manresana i Montgat, van inquietar als més impacients, però la reacció arribaria aviat i l’equip només va perdre dos partits abans de final d’any col·locant-se en segona posició per darrera del Manresa. Però el nou any 96 va «regalar» dues derrotes contra Vic i Sicoris Lleida que allunyaven momentàniament el somni de l’ascens. La UE Mataró havia de visitar el camp del líder en un moment crític, ja que una derrota podria ser fatal. Però els mataronins, formant amb Coma, Lluch, Insausti, D.Jordà, Carmona, Masferrer, Vergés, O.Jordà i Alarcón, van fer una magnífica defensa i es van emportar la victòria per 68-72. Això deuria esperonar els homes entrenats per Quique Spa, que van encadenar cinc victòries desplegant un gran joc. Però l’Hospitalet i Santfeliuenc van tallar en sec la ratxa, obligant als unionistes a guanyar quasibé tot el que quedava de campionat per aspirar al segon lloc. La pressió no va ser cap handicap, i l’equip de Spa va guanyar els vuit darrers partits classificant-se per les fases d’ascens on s’esperava tenir millor sort que a Montsó.

La fase va ser molt dura, cinc dies de pur sofriment. en que es van haver d’enfrontar a moments molt difícils. Finalment, però es van superar les semifinals contra el Carlet aconseguint l’anhelat ascens a EBA.

Resultats Fase d’ascens a EBA: UEM- Mallorca: 80-61; Almàssera – UEM: 74-94; UEM – Salle Paterna: 71-64; Semifinal: UEM – Carlet: 82-63; Final: UEM – Almàssera 65-67.

El bàsquet de nivell torna la temp. 95-96, on es va fitxar un americà, Steve Horton, per jugar a EBA

L’alegria dels jugadors i tècnics era del tot justificada per l’ascens a la «Divisió d’argent». Però la Federació va descafeïnar en part l’ascens estrenant una nova lliga intermitja entra la recent assolida i l’ACB: l’anomenada LEB que encara perdura.

El sènior femení de la Unió va acabar en sisè lloc de la 1aB femenina, amb una plantilla formada per Antoja, Torrecillas, Gómez, Broch, Domenich, Sarrà, Julià, Maymí, Escobar, Andrade, M.Forns, Matas, N.Forns. Els que van acabar l’any de manera triomfal van ser els júniors de la Unió. El màxim èxit va ser pel júnior femení (que l’any anterior com a CB Mataró havia estat campió d’Espanya), i que va acabar en tercer lloc estatal en una fase final disputada a Osca. L’equip estava format per Serrà, Gómez, Canet, Horta, Nadal, Maymí, Matas, Buscarons, Fornsm Cervantes, Sánchez i Martínez, i va caure en les semifinals contra el Godella per 54-56. Per la seva part, el masculí va ser campió de Nivell A, la categoria immediatament inferior a Preferent.

Recuperant la il·lusió

96-97: Lliga EBA. L’estrena a la potent Lliga EBA es va afrontar amb els ànims renovats en l’ambient basquetbolístic mataroní. L’esport de nivell tornava a la ciutat, i per afrontar la nova competició amb garanties fins i tot es va fitxar un americà, Steve Horton de 2′05. La plantilla que seguia entrenada per Quique Spa la completaven David Jordà, Martín, Marc Ventura, Òscar Jordà, Alarcón, Pardos, Masferrer, Carmona, Vergés.

I l’aposta va començar ben aviat a donar els seus fruits. L’equip es va classificar per la final de la Lliga Catalana EBA, tot i que va cedir per 75-83 contra el Llobregat Cornellà. La lliga també es va iniciar amb empenta, amb una espectacular primera victòria contra l’Alvecon de Pamplona per 102-75, i van arribant-se a mantenir com a colíders durant forces jornades. Aquesta bona marxa va fer que Alarcón fos escollit per jugar el partit entre les dues conferències EBA amb Spa com a entrenador. Ja com a Meroil Mataró va fer una bona segona volta i va acabar en tercer lloc de la fase regular, per darrera de Salle Maó i Llobregat, classificant-se pels play-offs EBA, que eren una mica estil NBA. En la primera eliminatòria, els homes de Spa van derrotar el Sant Josep de Badalona (91-94 a Badalona i 82-80 al Palau Mora) classificant-se d’aquesta manera entre els setze millors equips.

El següent escull va ser l’Albeconsa Galícia, al que es va eliminar al quart partit d’una eliminatòria al millor de cinc. Va ser crucial la victòria a domicili en el segon encontre (88-93), ja que els gallecs tenien avantatge de camp. A Mataró la superioritat del Meroil va ser total (97-67 i 92-75). D’aquesta manera, els de Spa ja van fer-se amb un lloc a la final a vuit que es va disputar a Chipiona. En el primer partit es va derrotar els amfitrions, però en les semifinals es va caure de manera justa contra la Salle Maó per 80-64.. Aquí va acabar el somni del títol de la categoria, que s’enduria el Maó vencent en la final al Llobregat, els dos equips que havien quedat per davant en la fase regular. Això sí, cal tenir en compte que la Unió era un dels debutants de la categoria…

També el femení va arribar al liderat de 1a Estatal Femenina, però al final va acabar en una més discreta cinquena posició. En acabar la temporada els afers extraesportius van protagonitzar l’actualitat. El coordinador Oriol Villà va deixar el club, es va intentar separar la part femenina, i després de tot el batibull van marxar sis jugadores sèniors i diverses de base, entre elles les bessones Martínez. El resultat de tot això va ser la renúncia a la 1a Estatal, ja que el nou coordinador Josep Ma Solà no veia possible formar un equip amb garanties ja en ple mes de setembre.

Salvació per renúncia

97-98: Lliga EBA. El primer equip masculí, dirigit per Quique Spa, venia d’una exitosa temporada, i amb una plantilla formada pels següents jugadors: David Jordà, Òscar Jordà, Xavier Alarcón, Salva Masferrer, Moisès Prat, Carles Canals, Julián, Ribatallada i Sergi Sánchez. Hi va haver dos americans, Grisby i Williams, que no van donar el rendiment que s’esperava, i va haver-hi una fugaç aparició Jordi Soler, que va marxar a Melilla.

Però l’Esportiva va fer un mal final de fase regular, fet que va provocar que s’hagués de jugar el play-off de descens contra l’Alvecón Maristas de Pamplona. Tot i tenir el factor pista a favor, i guanyar el primer enfrontament per 64-63, els mataronins van perdre el segon partit per 74-77 cosa que els obligava a guanyar algun partit a Pamplona. Però no era un objectiu senzill, i així va quedar comprovat veient els resultats que es van donar: dues clares derrotes per 90-78 i 99-80, que certificaven el descens, dos anys després de pujar a EBA. Spa va criticar l’actitud d’alguns jugadors, així com l’actuació dels àrbitres, qualificant-los de “molt casolans”. Però pocs dies després de baixar, Bravo ja comentava la possibilitat de comprar la plaça d’algun equip que hi renunciés. I així va acabar sent, ja que la renúncia de l’Enkartaciones Zalla va donar la possibilitat de mantenir-se a EBA.

Una de les novetats de la temporada era que el femení, entrenat per Joan Carles Pie, i que a causa de la renúncia a la categoria estatal jugava a 1a Catalana va decidir disputar els partits a la Gàbia per guanyar calor ambiental. I la decisió va donar els seus fruits, ja que van acabar en segon lloc aconseguint l’ascens a 2a Estatal. Jugaren Casado, Albert, Capdevila, Martínez,, Gómez, M.Domenich, Nadal, Cervantes, Sànchez i Sarrà. I l’equip júnior, va realitzar una prometedora campanya arribant fins a les semifinals del Campionat de Catalunya de Preferent B. Aquest equip, entrenat per Manolo Sánchez va perdre contra el Joventut de Badalona, amb l’actuació de Ros, Spa, Hernàndez, De Jaime, Nierga, Esteve, Terricabris, Solà, Fernàndez, Ventura i Martínez.

Anys 90, profunda renovació per a un club de futur.

Profunda renovació

98-99: Lliga EBA. La temporada va començar amb un inesperat canvi a la presidència. Benito Pérez, reelegit pocs dies abans, va renunciar al seu càrrec per motius laborals, fet que va portar a la presidència a Joan Ventura. La plantilla de l’equip EBA estava formada per Canals (l’únic que continuava), Llorens, El Barazi, Rovira, Alsina, Reina, Araque (nous) i Hernández, Mateo i Comas provinents del Sènior B, i seguia entrenada per Quique Spa. Però la renovació era molt forta, i ben aviat es va veure que l’equip lluitaria per la permanència. Per sort aquest objectiu es va poder aconseguir de manera brillant gràcies a un bon tram final de temporada que es va culminar amb una exhibició en la penúltima jornada contra el Baró de Maials (82-55) i va donar el novè lloc final.

El sènior femení de la Unió, que debutava a 2a Estatal, també va salvar la categoria acabant en la onzena posició. Van jugar Nora, Gómez, Sardà, Capdevila, Argemí, Martínez, Chacón, Sánchez, Cervantes i Balmes.

Salvació per average

99-00: Lliga EBA. La junta va decidir que Sergio Arteaga, entrenador del sènior B, passés a ser el màxim responsable del primer equip masculí, després de la renúncia de renovació per part de Quique Spa, poc atret per la planificació del club. Precisament aquest conjunt, que militava per quart any consecutiu a l’EBA, es va veure beneficiat econòmicament ja que amb la reestructuració de grups (de 4 de 16 equips, a 5 grups de 14) només hi havia un desplaçament fora de Catalunya, per jugar contra l’Askatuak de Donostia. La pretemporada no va ser gens prometedora, tal com va quedar demostrat en el començament de l’EBA. El primer triomf es va fer esperar fins la cinquena jornada, a la pista de l’Askatuak basc. Però la reacció no arribava, i la Unió Esportiva semblava incapaç de sortir del darrer lloc de la classificació. Llavors, contra tot pronòstic, va arribar la segona victòria que deixava enrera el darrer lloc del grup a la pista del Barça B (80-89). El màxim anotador dels blau-granes, amb quinze punts, va ser un jove Gasol. L’equip va agafar moral, i amb quatre victòries consecutives abans d’acabar l’any 99, va començar a escapar-se de les darreres places de perill.

A la segona volta de campionat, l’equip va mantenir una certa regularitat, però alguna debacle inoportuna va fer que s’ho haguessin de jugar en la penúltima jornada contra un rival directe, l’Aracena. Però el Palau Josep Mora va ser talismà amb el que la Unió gairebé s’assegurava la permanència (68-60). Al final, tot i caure en el darrer i decisiu matx contra el cuer, els homes d’Arteaga van acabar en desè lloc gràcies al bàsquet average que aquest cop va beneficiar. Arteaga va comptar amb Romà Cutrina, Joan Comas, Carles Bravo, David Rodríguez, Paco Hernàndez, Paco Reina, Miquel Puig, Juan Carmona, Raúl Castillo i Òscar Gil.

El femení va fer un gran final de temporada, però tot i encadenar sis victòries consecutives en el tram decisiu del campionat, van perdre les opcions de jugar la promoció d’ascens en el moment en que es va trencar la ratxa. Al final, l’equip entrenat per Xavier Rivera, va acabar en quart lloc.

Permanència als despatxos

00-01: Lliga EBA. El sènior masculí, Motor Maresma UE Mataró, va fitxar com a entrenador Manolo Sànchez, que tenia a la seva disposició, amb fitxa del sènior A, els següents jugadors: Romà Cutrina, Jordi Ventura, Òscar Jordà, Javier Pérez, Paco Hernández, David Rodríguez, Joan Carmona, Raül Castillo, Jordi Basagaña.

La temporada es va iniciar amb la Lliga Catalana, superant un grup de quatre, en que hi havia Sant Narcís, Montcada i Sant Josep, amb quatre victòries i només dues derrotes. Però després de l’esperançador primer tram d’aquest campionat, els de Manolo Sànchez van caure eliminats contra l’Olesa, perdent els dos partits de l’eliminatòria.

La Unió Esportiva va fer un començament de Lliga EBA molt irregular, i després de perdre contra el líder a la setena jornada va caure fins a la cua de la classificació. Es van jugar partits bons, per exemple guanyant el Barça B al Palau per 77-73 o el Valls 99-87, però estava clar que tocaria patir fins al final per assegurar la permanència. A falta de tres jornades pel final, la UEM s’ho jugava contra quatre equips més. No van poder superar el Montcada (69-90), però l’esperança va renéixer amb un triomf contra un dels implicats en el descens, el Navàs, per 86-81. Tot quedava pendent de la darrera jornada en que els de la Unió depenien d’ells mateixos contra el Vic, que ja tenia la permanència assegurada. Però els osonencs van fer un bon partit, i van acabar guanyant per 77-73. Aquest resultat per culpa d’una trista i inesperada carambola (Navàs va guanyar al líder i Sant Josep, que ja havia baixat, va guanyar el Sant Narcís) abocava la Unió al descens, ja que en el triple empat amb Navàs i Sant Josep, el Mataró només superava els badalonins, que acompanyaven el Martorell a 2a Estatal. Finalment, però, aquest descens no es va consumar, ja que sortosament pel bàsquet mataroní, la Federació va decidir ampliar en dos equips cada grup d’EBA, beneficiant els interessos de la UEM.

El sènior femeni, Tèxtil Pas, va arribar a col·locar-se líder de la 2a Estatal Femenina, però en el segon tram del campionat es va veure superat per Collblanc i BBC, acabant en una magnífica tercera plaça, a només dos punts del líder.

Ascens del sènior femení

01-02: El major èxit de la passada temporada, ha estat l’ascens a Primera Estatal aconseguit pel sènior femení Tèxtil Pas UE Mataró. Les noies de la Unió Esportiva van assolir la categoria en una fase d’ascens “tipus final four” disputada al mateix Palau Josep Mora en que es classificaven els dos primers classificats. Per tant, el partit decisiu era la semifinal contra el Reus Deportiu. El lògic nerviosisme per la importància del partit va provocar uns primers minuts d’igualtat, però es van trencar abans de la mitja part amb la imposició per part de les noies de la Unió del seu joc veloç. Al descans ja guanyaven de deu, i mantenint la renta van aconseguir el triomf còmodament per 82-66. Malauradament, però ja amb l’ascens a la butxaca, l’equip de Dani Poza es va quedar a les portes del títol de Catalunya, ja que van caure a la final contra el Grup Barna per 61-77. Van jugar i puntuar a la fase d’ascens les següents jugadores: Sala (21), Farrés (23), Valiente (15), Mercader (4), Santos (16), Bruna (8), Argemí (31), Chacón (23), Clariana (2), Cuquet, i Hernández.

Per la seva part, el sènior del Romauto Mataró va començar la temporada guanyant el partit d’anada de l’eliminatòria de Lliga Catalana contra l’Aracena, l’equip amb més pressupost de la categoria, per 86-84. Tot i que en el partit de tornada es va perdre de manera contundent (91-63) i es va tocar de peus a terra, el nou tècnic del primer equip Joan Gonzàlez va demostrar que havia format un equip amb suficients garanties per salvar la categoria. A la lliga es va patir una marcada irregularitat: “La UE Mataró segueix sense poder mostrar una certa regularitat tant en el seu joc com en els resultats, ja que encara no ha pogut encadenar dues victòries consecutives”. Aquesta afirmació, extreta de la premsa esportiva local, és de la sisena jornada, però la mala ratxa es va estendre fins la segona volta. Al llarg del campionat es van alternar bones i decebedores actuacions, que no van permetre arribar a somiar amb cotes altes. Amb tot, l’objectiu de la permanència, que la temporada passada no s’havia assolit a la pista, es va materialitzar a falta de quatre jornades amb una exhibició del millor joc contra el Montcada, que aspirava a l’ascens, per 95-82 després d’una pròrroga de clar color unionista. L’equip va estar format per Hernández, Rodríguez, Morales, Carreira, Ventura, Castillo, Ribas (que va deixar l’equip, sent substituït per Brito i Riera), Vilalta, Luque, Vaca, Pérez, més els de jugadors del segon equip com De Jaime, Spà, Mateo o Puerta.

La Unió Esportiva Mataró afronta la nova temporada amb un total de 25 equips, més cincs conjunts masculins de la CCBM que té sota la seva tutela. Aquest gruix d’equips i esportistes seran presentats el diumenge dia 6 d’octubre al Palau Josep Mora, en un acte que evidencia la gran quantitat de joves que mou el club. En total trenta equips, que tenen com a màxims estendards els dos conjunts sèniors. El masculí jugarà per setena vegada consecutiva a EBA, i el femení retorna amb il·lusió a la Primera Estatal.

El sènior masculí, com hem dit, jugarà la Lliga EBA, on després de tantes temporades es pot dir que ja s’hi ha consolidat. Està clar que aquesta competició no té la categoria de quan va començar, a causa de l’ampliació de categories, però no deixa de ser una important competició estatal i l’equip unionista, hauria de fer-hi un paper destacat. Per la seva part, el sènior femení, que aquest any també està esponso-ritzat per Romauto, tornarà a jugar a Primera Estatal. El darrer cop que ho va fer, va ser l’any 1995 l’últim en el que el bàsquet femení mataroní, va jugar en categoria estatal. Aquell any es va produir la renúncia quan diverses jugadores i el coordinador Oriol Villà van deixar el club.

Segle XXI, encara per construir